| Hi té afició, a la pedra
La vida a les terres de secà està regida per la recuperació de l’aigua, al voltant de la qual s’articulen l’organització del terreny, l’arquitectura i les relacions socials entre els camperols, els ramats, els ocells i la vegetació.
Al paisatge calcari del Maestrat, on Ramon Roig ha tornat després d’una llarga estada a ultramar, es camuflen unes curioses construccions de paret seca: les casetes de formiguer, cucurulls o catxerulos, que serveixen d’aixopluc als pastors, així com les barraquetes de filat amb engany i les parances o paranys de pedra i branques destinades a caçar ocells. Dels seus conceptors se’n diu sovint que «hi tenen afició, a la pedra», perquè demostren tenir una varietat de recursos tècnics i estètics que va molt més enllà de la funcionalitat. No ens estranyi, doncs, que d’aquests cucurulls, filats i paranys de la seva terra, l’artista n’hagi fet una síntesi destinada a convertir l’Espai 13 en l’escenari d’una cacera molt particular.
En aquesta primera instal·lació seva en dur, en comptes de donar tres dimensions al seu univers pictòric, en comptes d’il·lustrar-lo, el pintor s’ha eclipsat momentàniament per tal d’oferir al seu pandemònium formal personal la possibilitat de tornar a néixer, de tornar a sorgir del no-res. Bé, del no-res, exactament, tampoc. L’estratègia emprada data del neolític: l’home, a l’aguait dins d’una caseta, espera que l’ocell vingui a beure l’aigua disposada a fora en unes piquetes sota les quals ha dissimulat una xarxa. Un cop l’ocell es posa a beure, l’home estira la xarxa, on queda atrapat l’ocell. A l’Espai 13, l’aigua ha esdevingut tinta xinesa, i la xarxa, una corda tibada entre cucurull i cucurull per tal d’expressar la tensió màxima de l’aguait.
Ja sabeu que els estris de l’artista no són els del camperol. D’ocells, a l’Espai 13, tampoc no n’hi ha gaires. En canvi, sí que hi floten moltes idees i s’hi esbossen moltes formes. Les d’en Ramon, de segur, però no sols les seves, sinó totes les que provenen de l’experimentació sensible del nostre entorn.
Si no ens fan atrapar pardals,1 els paranys de Ramon Roig ens conviden a una petita incursió dins els mecanismes de l’impuls creatiu, aquest fet d’estar a l’aguait de les idees latents en un mateix i en l’aire, això de posar-se un mateix en estat de disponibilitat per rebre-les i tot seguit entrellaçar-les, associar-les, agrupar-les, fer-ne sortir una forma, o, qui sap, un buit. La tinta de les piquetes els donarà corporeïtat, de la mateixa manera que l’escalfor feia aparèixer el text escrit amb llet en les cartes que el Marquès de Sade enviava a la seva dona des de la Bastilla.
Ramon Roig sap que «només ell té la clau d’aquesta parada salvatge»2 que és el seu món interior, i de la qual parlava Rimbaud. De moment, però, ha deixat la porta oberta…
Mónica Regàs
1 I aprofitem per queixar-nos públicament d’aquesta greu llacuna gastronòmica de la seva instal·lació.
2 «J’ai seul la clef de cette parade sauvage.» |
