| A aquesta banda del mirall
És una pràctica admesa per tothom que l’art tracta els éssers humans com un objecte físic de la seva obra. Els pintors fan retrats; els escultors esculpeixen bustos. Aquesta pràctica només va ser trencada amb l’aparició de l’art conceptual, que va intentar retratar les persones en funció de la seva absència: no calia veure la persona per tal de reproduir-la. Potser era molt més expressiu veure’ns sense aquella imatge.
Jesús Galdón juga amb aquestes dues possibilitats, però hi introdueix una idea nova: ell no vol retratar ningú. La seva obra és com aquells escenaris de fira, ja gairebé desapareguts, on posàvem el cap per fer-nos una fotografia en un marc exòtic, com el Far West o la Xina. L’oportunitat que tenim a A aquesta banda del mirall és encara més atractiva. L’artista vol que descobrim qui som nosaltres, que busquem la nostra geografia particular i singular.
I és que tots tenim la nostra pròpia cartografia. Cadascú de nosaltres és una illa, un continent situat enmig de l’oceà del món. Situats en aquesta immensitat, potser som part d’un arxipèlag o potser som molt lluny de qualsevol altra illa. El tros de terra ferma que som nosaltres té les seves muntanyes, rius i regions.
Hem sentit dir moltes vegades que els artistes creen el seu propi món. En el cas de Galdón, això és ben veritat. La seva obra crea un univers, un planeta potser paral·lel al que anomenem la Terra, en el qual cada continent només té un habitant: aquell que apareix reflectit al mirall. O potser, com podria passar en un conte de Borges, el món que Galdón ha creat a l’Espai 13 no és sinó un altre reflex, la imatge especular del que hi ha a dalt de les escales. Però ell no vol que nosaltres, com una Alícia somniadora, creuem el mirall i anem a un altre món. No cal: nosaltres mateixos som el nostre propi cosmos. A aquesta banda del mirall és, així, una obra inacabada: hem d’aturar-nos davant del mirall i mirar-nos-hi fixament.
Ara sí que la peça és completa.
Ferran Barenblit
Octubre del 1996 |
