| Ens ha tocat de viure en una època en què hem dominat moltes malalties. Cada vegada vivim més i més anys. Malalties que fa molt poc tenien conseqüències terribles ara són gairebé anècdotes en la nostra vida. El destí, però, s’ha encarregat de recordar-nos que no ens podem creure indestructibles. Un nou virus, el de la sida, és la causa d’un flagell dramàtic. En menys de 15 anys, els desconeguts símptomes descrits quan va aparèixer han passat a ser la primera causa de mort entre els joves. El fet que la societat consideri amorals algunes de les víctimes no ha fet sinó emmascarar una realitat: la plaga ens ha dividit a tots en dos grups, el dels supervivents i el dels afectats.
Lilla LoCurto i William Outcault van viure la desgràcia de molt a prop. Un amic seu es moria a causa del virus. No van trigar a informar-los que, de fet, els afectats de la sida no es moren directament pel virus, sinó que el virus mateix, destruint el sistema immunològic, possibilita l’aparició del que s’anomenen malalties oportunistes. Es moria, així, per causa d’una altra malaltia, que pot no provocar cap problema als no afectats per la sida. Ells es van preguntar per què els malalts no s’aïllaven dins d’un ambient sense gèrmens, per salvar-los així de contaminació externa. Creien que, si posaven el seu amic dintre d’una bombolla de plàstic, podria viure sense complicacions. Arribat aquest punt es van adonar del que a tots ens resulta més sorprenent: a dins del cos hi tenim una infinitat de virus i bacteris amb els quals, en un estat saludable, podem conviure sense gaires problemes. Posar un malalt de la sida en un ambient sense virus no serviria, doncs, de res. El perill el portem a dintre.
Els artistes es van voler imaginar-se aquesta situació: la d’una persona aïllada del món, però igualment fràgil i dèbil. És tan lluny dels mortífers virus com de l’afecte dels qui l’envolten. No cal dir que aquesta persona pot ser qualsevol de nosaltres. Per si ens en queda cap dubte, hi podem veure la nostra imatge. La nostra sang circula per aquell cos que apareix a les pantalles. El nostre cor sona. Aquest de la imatge som nosaltres i, també, som tots.
Els cossos exquisits que veiem a l’Espai 13 som, com ja ens hi hem acostumat a Anatomies de l’ànima, els espectadors mateixos. Aquesta vegada, però, el cos humà esdevé molt delicat. Tan fràgil com la respiració dels bean boys, els nens mongeta que viuen a les parets de l’espai durant l’exposició.
LoCurto/Outcault són marit i muller i treballen plegats des del 1991. Self-Portrait va ser la primera obra en col·laboració. Aquesta feina en comú els dona l’oportunitat de tractar amb tecnologies que, per la seva complexitat, no tindrien a l’abast com a individus. Ells creuen que treballar junts els permet utilitzar un nou sistema de presa de decisions. Aquest procés resulta molt creatiu, perquè les idees mai no són en repòs: l’un o l’altre les treballen sempre. És així com aquest procés és el veritable autor de les peces, que són de tots dos i de cap d’ells alhora.
Ferran Barenblit |
