- Dates
- —
Volar damunt l’aigua. L’aventura d’Ícar. Una exposició de Peter Greenaway
Dèdal, cansat del captiveri a l’illa de Creta, va reunir prou plomes i cera per fabricar quatre ales: dues per a ell i dues per al seu fill Ícar. Va advertir al seu fill que no volés massa alt –perquè el sol li podia socarrimar les plomes– ni massa baix –perquè es podien mullar amb l’aigua del mar i perdre lleugeresa. Ícar, engrescat per la llibertat inesperada de poder volar, no va fer cas de l’advertiment del seu pare. Es va enlairar excessivament, el sol va fondre la cera que sostenia les plomes de les ales i ell va caure de cap dins la mar Egea des d’una gran altura.
Ícar és el primer home que va aconseguir volar, però també el primer que hi va deixar la vida. Representa el somni del vol personalitzat, un somni present a les cultures de tots els temps. En ell hi ha escrites les esperances de Leonardo, les experiències de Montgolfier amb el seu globus, els èxits dels germans Wright, de Blériot, de Lindbergh, d’Amy Johnson i de Gagarin. En ell hi ha representades totes les desgràcies i desastres aeris, des del sastre vienès Reichelt, que va saltar des de dalt de la torre Eiffel amb una jaqueta voladora cosida a mà, fins a la mort de Glenn Miller i de Buddy Holly en uns inexplicats accidents d’avió. Volar és una ambició que denota una arrogància impúdica i extrema, un somni que no es farà mai realitat d’una manera satisfactòria. Ni els avions, ni els helicòpters, ni el vol delta ni els coets espacials no seran mai autosuficients: tots necessiten una maquinària per poder volar, i tard o d’hora estan condemnats a tornar a terra. El que nosaltres desitgem és el vol personalitzat, amb ales a les espatlles o als turmells. Levitació personal. Aeronàutica de Superman. Volar com una oreneta, com un albatros o com un colibrí, alliberar-nos de la gravetat i poder nedar per l’aire. Volar entre les parets de casa nostra, volar quan ens vingui de gust, qualsevol dia assolellat, de París a Nova York, enlairar-nos personalment fins a 10.000 metres i caure en picat, sense cap risc, fins a uns centímetres del mar. Impossible. Això no passarà mai. És el gran somni que sabem que no es farà mai realitat, però no deixem de somiar-hi. Ha estat present, des de fa molt de temps, en la fantasia cinematogràfica. Fantomas, Tarzan, Superman, Flash Gordon, Batman. En el cinema, el truc consisteix a filmar el volador en posició estàtica i fer que el món es mogui darrere seu. Però això no és suficient.
A la recerca d’aquest somni impossible, aquesta exposició a la Fundació Joan Miró reflexiona irònicament, a través d’una generosa percepció retrospectiva, sobre el primer mite volador: el mite d’Ícar. Quina mena d’home era Ícar? Ens el podem imaginar amb un físic musculós, maratonià, o bé amb un cos anorèctic que s’esforça per ser més lleuger que l’aire? Quina mena de plomes va fer servir? En quina mena d’aigua es va ofegar? Com va ser el seu capbussó final dins la mar Egea?
Utilitzant un vocabulari de textos, llum, so, moviment i posada en escena manllevats del cinema, el cineasta anglès Peter Greenaway ha fet una exposició amb trenta instal·lacions que ofereixen, de manera continuada, candidats reals a assumir el paper d’Ícar, dolls d’aigua inacabables per ser contemplats, el taüt d’Ícar, fars de navegació, banys purificadors, possibles vols arqueològics, cera, plomes, ous i capbussons. I, en la creença optimista que Ícar encara és viu, hi ha un marc de benvinguda i una pista d’aterratge perquè torni a la Terra a Barcelona entre el 6 de març i el 25 de maig del 1997, tres mil anys després d’haver-se enlairat de l’illa de Creta, el 1003 aC.
