| Si alguna vegada heu mirat des de la finestra d’un avió, us deveu haver adonat que, fins i tot des de l’aire, podem distingir uns llocs d’altres. Des de tan amunt, les formes perden sentit. Quan tot sembla pla i només es destaquen les muntanyes més altes, podem admirar el que des de baix no distingim amb tanta claredat: l’impressionant cromatisme. Vivim en un món on cada indret té el seu color.
Els ulls de Jackie Brookner no necessiten pujar a cap avió per admirar això. Ella està acostumada a observar els paisatges amb una mirada diferent. La primera substància de la seva obra és material: la terra que ha vist néixer i créixer els seus personatges. És un element orgànic i corpori. Per a ella, la terra és bastant més que la superfície on vivim. És la matèria primera de la seva creació, el component informe de les seves obres. És així com l’escultora ha recorregut gran part d’Espanya explorant la seva extensió amb altres ulls. Els de l’escultora han estat més importants que els de la viatgera. Podem veure com les terres que ha escollit són molt diferents: desigual color, tacte, aparença… Potser mai no havíem pensat en tanta varietat. En la seva obra, però, hi ha una altra substància, i és intangible: es tracta dels sons de les parles en què els personatges dialoguen. És un component abstracte, que només forma part de la instal·lació de l’Espai 13 en forma d’enregistrament. Davant l’aparent atemporalitat de les formes de fang, els sons són testimonis fugissers d’idees més inconcretes, però molt suggeridores.
La quotidianitat d’aquests dos elements fa que sovint ens oblidem de la importància que tenen. Brookner vol lligar-los, trobar el punt on s’uneixen. Per a l’escultora, aquest punt és la forma anatòmica de la llengua, un múscul humit i amagat sense el qual no ens podríem diferenciar d’altres animals. La llengua és un òrgan singular. Tant ens permet fer allò més primari, tastar i menjar, com allò més sublim, parlar i, per tant, raonar.
Quan Brookner es va plantejar de fer una instal·lació per a la Fundació Joan Miró, situada en una ciutat on es parlen habitualment dues llengües, ja va intuir que es trobaria davant d’un repte. Coneixent la complexa història del català i el castellà, va voler destacar la relació i l’origen comú que tenen en una cosa molt primordial, la llengua bàsica, la que ens ajuda a descriure el món i a viure-hi.
Ferran Barenblit |
