| Sovint oblidem les diferències que hi ha entre la realitat i la seva representació. En un món on cada dia som sotmesos a milers d’imatges, de vegades arribem a creure que el que veiem reproduït existeix efectivament. Tot i que som conscients que la realitat és molt més rica en matisos i en possibles interpretacions, no acostumem a no posar en dubte el dogma de la icona.
Leopoldo Ferrán i Agustina Otero juguen amb aquests conceptes en la present instal·lació, La trinxera líquida. D’entrada, ens proposen un paisatge imaginari, captivador i irreal. Aquest paisatge no té límits, o, més ben dit, té unes fronteres il·lusòries: les reixes que ens en separen serveixen de poc, perquè aquesta realitat inventada ens envaeix. El seu contrapunt són les peixeres, dintre de les quals es troba una representació que pertany només d’una manera estranya al nostre llenguatge. L’aigua no és el nostre element i aquesta representació torna a tenir un sentit fantasiós i imaginari. El vidre corbat del continent separa dos mons, l’un real i l’altre fictici. Igual que el marc d’una pintura, la peixera tanca el seu propi simulacre. L’ambient extern, no cal dir-ho, no és gens agradable. Les agressives peces dels murs semblen ocupar un espai que hauria de ser nostre i ens concentren al mig de la sala.
Cercles invisibles vol estudiar els entorns que ens rodegen, els paisatges ―tant físics com socials― que donen forma al nostre àmbit. És així com semblava lògic començar el recorregut per la manera com ens relacionem amb el que tenim al voltant, la nostra forma de representar-ho i de viure-hi. La proposta de Ferrán i Otero ens recorda que la realitat és un concepte difícil de copsar i que, per molt que ens intentem refugiar, mai no podem construir un recer ―una trinxera líquida― dins de l’entorn advers on acostumem a habitar.
Sobre els artistes
Leopoldo Ferrán (Irun, Guipúscoa, 1963) i Agustina Otero (Lleó, 1960) treballen junts des del 1994. Aquest any han presentat Cartografía para el corredor de un delta sin mar al Museo Gustavo de Maeztu d’Estella (Navarra); Tutto sono isole, al Depósito de Aguas de Vitòria, i En el jardín del perfume varado, a l’Spazio Temporaneo d’Arte Fabrika de Rovereto, Itàlia.
Ferran Barenblit |
