| Tots tenim a la memòria records que són difícils de rescatar amb claredat. La nostra ment funciona d’una manera que ens pot semblar enigmàtica: reté algunes coses, n’oblida d’altres i, gairebé totes, les emmagatzema en un curiós llenguatge de signes que ens és ingrat d’explicar i que, moltes vegades, ens estimem més no indagar. Formada en part a la infància, la memòria reté les vivències a la nostra llar, els nostres primers costums i les nostres primeres experiències.
Aquestes reminiscències són el punt de partida de l’obra de Heidi Kumao. En una sala tan fosca i desconeguda com la nostra ment, les seves peces tenen de protagonistes imatges fugisseres. Aquestes figures, projectades als murs de l’Espai 13, són com telegrames dels records, efímers missatges originals en aquesta memòria tan selectiva i que hem de reconstruir ara.
L’artista explica que, a la seva infància, va haver d’articular dues experiències diferents. Havia de fer front a la seva vida familiar, amb el seu pare, immigrant asiàtic, i la seva mare, d’origen suís-alemany. Aquesta situació havia de ser confrontada amb la vida familiar habitualment acceptada als Estats Units. L’artista va haver de contraposar dues realitats ben diferents: la seva vida privada i familiar i una vida pública diferent de l’íntima.
És així com la seva obra fa referència a aquelles coses que passen al nostre entorn més immediat. Sovint, són situacions difícils d’assumir, i impliquen una determinada ordenació de la societat, que rebem a la infància. La seva lectura, però, depèn també de la memòria de l’espectador i del que suggereixen aquestes imatges. La violència implícita que trobem en algunes pot tenir significats diferents per a una persona o una altra. Kumao fa, així, un joc entre l’obligada necessitat de descodificar la nostra memòria i interpretar una obra d’art.
La voluntària economia de mitjans de l’artista és significativa. Tècnicament, es basa en el zoòtrop, un artefacte antecessor del cinema que permet reproduir imatges en moviment de manera molt rudimentària. Aquests aparells es combinen amb elements extrets de la nostra vida quotidiana, mobiliari domèstic que recorda l’àmbit físic i psicològic al qual ella vol fer contínua referència. D’altra banda, li permeten mostrar el que ella anomena com funcionen les coses, els aparells i l’espectacle que generen.
Obres incloses a Sistema nerviós: Adore, 1995; Decoy, 1997; Every Hour on the Hour, 1996; Kept II, 1998; Learning to Swim, 1997-98; Tied: a Duet, 1993.
Sobre l’artista
Heidi Kumao va néixer a Berkeley, Califòrnia, el 1964. Va estudiar a la Universitat de Califòrnia, a Davis, i a l’escola de l’Art Institute of Chicago. Ha tingut exposicions individuals a diversos museus nord-americans, com el Contemporary Arts Center de Cincinnati, el 1995, i, enguany, el Yerba Buena Center for the Arts a San Francisco. És la primera vegada que exposa a Europa.
Ferran Barenblit
Comissari |
