| La meva exposició, Canvi de domicili, consisteix en la instal·lació de quatre obres independents en un esforç per abordar críticament la identitat porto-riquenya en el context de la mobilitat, l’entrecreuament, la fragmentació, el desconeixement i la discontinuïtat. Partint d’una recerca exhaustiva que cobria i recuperava la història social i política que ha facilitat una diàspora de «migració circular» entre Puerto Rico i la metròpoli, Canvi de domicili representa la primera entrega d’una sèrie de projectes dedicats a qüestionar la identitat porto-riquenya. L’efecte acumulatiu serà la creació d’un espai liminar que ubiqui la identitat porto-riquenya com una «construcció social flotant. Un espai on les circumscripcions culturals, lingüístiques i personals puguin ser renegociades i reconceptualitzades» a fi de poder traçar unes estratègies més efectives de representació política i social, tant aquí com allà.
L’ús de la «distorsió» i de la «imitació» com a efectes secundaris potencialment transgressors produïts per les relacions colonials és articulat en la instal·lació videogràfica de l’exposició Allá y Acá (Here and There): A Film Record of Puerto Rico Maneuvers. La instal·lació consisteix en dos vídeos que s’exhibeixen simultàniament a l’interior de dues maletes i comencen proposant un recordatori de la diegesi de West Side Story, entre els sharks i els jets. Això queda momentàniament suspès per una seqüència d’El mag d’Oz, en què una veu en off va repetint: «There’s no place like home» (Enlloc s’està com a casa). A l’altre monitor hi ha la imatge desorientadora d’ocells en vol migratori, acompanyada de la mateixa veu que va repetint: «No hay ningún sitio que es mi casa». La decisió de traduir malament el text respon a dos propòsits: en primer lloc, utilitzar la teoria brechtiana del «distanciament», mitjançant la qual l’espectador pren consciència del fet que el sentit és discursivament recollit/reproduït, i pot aplicar aquest model al canvi social i polític; en segon lloc, intenta desessencialitzar l’«alteritat» espanyol/bilingüe incorporant dos nivells de distorsió: entre l’anglès i l’espanyol, i dins l’espanyol mateix (en espanyol, la frase resulta una mica maldestra, enrevessada, potser fins i tot aliena).
Un altre projecte procedent de Canvi de domicili que intenta desarticular els trops colonials que vinculen les economies físiques entre el jo i l’altre és l’obra Hogar Dulce Hogar/Home Sweet Home, que consisteix en un esquelet metàl·lic que emmarca una caseta flotant en una espècie de piscina emmoquetada. Els dos parells d’«escales de piscina» col·locades en diagonal l’una davant de l’altra signifiquen que la «nació ambulant» flota entre la colònia i la metròpoli, o, més ben dit, suggereixen un flux constant de sortides i arribades. Pretén combatre la identificació de la casita amb un tipus d’espai que limita la imaginació/identificació a unes estructures binàries d’identitat nacional, i alhora proporciona un model de diferències relacionals en què l’alteritat i el jo s’interfereixen mútuament, amb la consegüent frustració de les geografies interiors i exteriors de l’exili.
Tant Twin Props: No Relief in Sight com (Abjects in the Mirror Are Closer Than They Appear) utilitzen «miralls fumats» i l’espai físic on estan ubicats per posar en qüestió les fronteres normatives que separen el simbòlic del real. Les superfícies enfosquides dels miralls no únicament suggereixen l’esfondrament de l’espai entre l’espectador i l’arquitectura «correctiva» de la institució en què estan col·locats, sinó que s’adrecen a un públic/espai que encara és majoritàriament «blanc». A Twin Props: No Relief in Sight, dos ventiladors industrials «sense aletes» (com els que hi ha a les fàbriques per «alleujar» els obrers que treballen en unes condicions inhumanes) emmarquen el reflex oscil·logràfic que enfosqueix el jo. Els moviments dels ventiladors se sincronitzen i es dessincronitzen, amb la qual cosa l’espectador queda incapacitat per adoptar una posició individual o coherent. La fragmentació i el desig estan organitzats de tal manera que indueixen a replantejar les relacions socials.
Adam de Croix |
