- Dates
- —
- Comissariat
- Mònica Regàs, Ferran Barenblit i Frederic Montornés
Rodament de cap
El primer cop que Santiago Mayo va venir a l’Espai 13 va estar-se una bona estona palpant-ne les parets, centímetre a centímetre. Les tocava com els cecs toquen les coses per fer-se’n una idea. Mayo és pintor, no escultor, i encara menys, instal·lador, no: això ho deixa als lampistes. Per a ell, l’Espai 13 no és pas un volum, sinó una textura. Una textura que s’acaba en arribar al sostre de l’espai, però sobretot al nivell del jardí de la Fundació. Les finestres es troben ran de la gespa. Un espai-textura, doncs, que Mayo ha volgut modificar físicament, però també imaginàriament, per tal d’accentuar-ne el caràcter subterrani, d’espai a-sota-de-la-terra. Per això ha disposat les seves obres a diverses altures, amb un cim superior il·luminat, el seu Hermes (dervix), i tot un seguit de peces cada cop més baixes fins a arribar a la darrera, col·locada 15 centímetres damunt de terra (més avall, esdevindria una escultura).
Igual que l’Hermes (dervix), les altres obres estan disposades de manera que creïn una mena de circ visual en moviment continu. Totes caben a la mà. La petitesa de les pintures o idees visuals de Santiago Mayo —ell en diu «mis cacharritos», molt adequat i molt tendre com a definició— exigeix acostar-s’hi i descobrir-les. O, dit a l’inrevés, com més a prop de l’obra es troba l’espectador, més se li revela.
Paral·lelament, aquest anar escampant peces diminutes fa que l’espai sembli cada cop més immens; el moviment vertical inicial genera així un altre moviment circular que duu el visitant d’una peça cap a l’altra i cap a la següent. Les peces de Santiago Mayo són amigues les unes de les altres i mantenen entre si els diferents graus de relació propis de totes les amistats. Perquè cada peça seva és fruit del reciclatge d’obres anteriors. En les pintures, per exemple, recupera un quadre de pinzellades verticals per aplicar-hi una capa horitzontal. La memòria de cada successió de pinzellades va creant un relleu, una mena de pell d’elefant, que dona a cada quadre l’atmosfera i la llum tan denses que el caracteritzen. Pel que fa a les obres de tècnica mixta, cada element —filferro, corda, tela, tap de crema de Nivea— prové d’un assaig anterior que no ha pogut resistir la destrucció volguda per l’artista. Mayo treballa molt lentament. I potser el que vol dir-nos amb aquesta modificació seva de l’Espai 13 és que en l’obra d’un artista no hi ha peces aïllades o inacabades; l’obra d’un pintor és una globalitat en moviment que cap carnisser ni cap marxant no aconseguirien esquarterar. Per això, cal que segueixi lliurement el seu decurs, el seu destí.
Mónica Regàs
