| Juan López
Hoy no aspiro a nada
Juan López construeix les seves obres amb senyals, imatges i missatges; en intervencions tant en espais urbans com en espais expositius. En tots dos casos altera l’espai previ i hi superposa una nova capa simbòlica, realitzada amb els recursos utilitzats per la publicitat que inunda les ciutats: descontextualitzacions, apropiacions, ambigüitats, imatges, textos, fotografies, cartells i grafits. Per a això se serveix d’eines artístiques diverses: dibuix, forma, color, composició i collage. Malgrat que la publicitat i les arts visuals comparteixen actualment recursos i eines, l’objectiu aquí és diferent: sorprendre’ns i sacsejar-nos de l’ensopiment consumista amb què ens embolcallen els reclams publicitaris, rebuscats i falsament atrevits. Les obres de l’artista aporten una reflexió sobre la realitat que ens envolta, els mecanismes de la pràctica artística inclosos.
Aquesta vegada, Juan López, que ha pres com a referència els collages de Joan Miró i l’interès comú per l’ús de materials senzills a l’abast de la mà, ha intervingut als murs de l’Espai 13 amb tècniques tan diverses com el dibuix o la videoinstal·lació. Amb aquest treball prossegueix les seves intervencions murals, en les quals modifica la visió de l’espai mitjançant el dibuix amb cinta aïllant i els vinils d’imatges fotogràfiques.
A partir d’obres anteriors, com Satán Mola —New Grecas Specific Project, en què combinava la videoprojecció de personatges de grandària real amb el dibuix mural—, sorgí la idea que el moviment ocupés tots els murs de la sala en forma seqüencial. A Hoy no aspiro a nada ha pres per motiu principal els traceurs, que és com s’anomenen els practicants del parkour, disciplina esportiva que consisteix a desplaçar-se pel medi urbà o natural superant de la manera més fluida possible els obstacles que es presenten en el recorregut, com ara tanques, murs o el mateix buit, servint-se únicament dels recursos que ofereix el cos humà. El resultat final recrea una sèrie d’obstacles dibuixats a les parets i la prolongació, també dibuixada, d’elements visibles o amagats de la sala, com rosques, canonades, fum o polsadors enormes; l’estructura fixada al sostre com a suport dels videoprojectors reflecteix una falsa ombra convertida en l’enquadrament a tall de vinyetes per les quals es mouen els traceurs. Aquests personatges projectats a escala real recorren, en un moviment continu, les parets, impulsant-se per fer els salts i piruetes en els objectes i elements dibuixats, introduint-se en algun per reaparèixer en un altre lloc. Finalment, en un racó amagat a la vista general de la intervenció, apareix un dibuix autònom amb la críptica frase «Sabies que 3M va néixer a les perruqueries?», apropiació per part de l’artista d’un missatge publicitari en clau d’ironia domèstica sobre l’ús de la cinta adhesiva. |
