| Javier Arce
L’ornament de les masses: vermell, blanc i blau
Quantes persones van cada dia al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, a la Tate Modern, al Centro Georges Pompidou o a la Fundació Joan Miró? Quantes d’aquestes persones surten de les botigues d’aquests museus i centres d’art amb qualsevol classe de record que té estampat alguna de les obres més famoses exposades o conservades allà i que són part del discurs establert en la història de l’art? De vegades es tracta fins i tot dels mateixos objectes amb la impressió del logotip del museu o la signatura de l’artista estrella; el cas de Miró és dels més profusament utilitzats, fins a produir-se els anys vuitanta una mena de plaga de logotips mironians, molts dels quals tan sols inspirats en ell o simplement plagis grollers. A partir de preguntes com aquestes, Javier Arce va transitant per les fronteres de l’art, i cerca uns límits que acotin la definició de la seva naturalesa. Per a això intenta tesar l’espai d’allò artísticament possible fins a aquells territoris on l’art amb majúscules, com a expressió de l’alta cultura, es contamina de les manifestacions de la cultura popular. El que intenta qüestionar, gairebé sempre d’una manera irònica, són aquestes barreres, allò que de convencional i construït té aquest registre o to elevat que s’atribueix com a propi el discurs artístic instituït per marcar la diferència respecte de les altres pràctiques significatives de caràcter massiu.
Amb aquesta nova proposta per a l’Espai 13 de la Fundació Miró, l’artista ha volgut fer una reflexió sobre l’ús i abús de les imatges de l’obra d’art, per tal de diluir els límits entre cultura d’elit i cultura de masses, de transgredir les fronteres establertes entre art i vida. Es tracta d’una instal·lació integrada per dos treballs que parteixen del gest seminal d’Andy Warhol amb el seu Brillo Box a l’Stable Gallery de Nova York el 1964, per travessar, segons Arthur C. Danto, la partió de la història, i mostrar que no és possible distingir les obres d’art i els objectes reals tan sols amb la vista i inaugurant una nova etapa de l’art contemporani després de la fi de l’art en la qual tot sembla possible i l’artista s’ha obert al pluralisme.
La sala ha estat ocupada per una acumulació de dibuixos tridimensionals que representen la caixa Brillo, fets amb retolador en papers que no s’esquincen i convertits cadascun en un rebrec; d’aquesta manera, l’ordre i la netedat de la instal·lació original es converteixen en una acumulació de rebuigs artístics. A més, s’integren a la sala diverses projeccions del registre fotogràfic d’una sèrie d’accions realitzades per Javier Arce aquests últims mesos, que han consistit a «abandonar», juntament amb la resta dels productes i records que es comercialitzen a les botigues esmentades, obres originals de la sèrie Estrujados (Brillo Box). Podria ser que Warhol l’hagués encertada pronosticant que tot museu acabaria convertint-se en un supermercat. Hi veiem la caixera provant de trobar el codi de barres de l’estrujado que algú vol comprar, un visitant que reconeix satisfet la petita i arrugada caixa Brillo o que l’observa intrigat, fins i tot el frustrat comprador que decideix finalment endur-se-la sabent que ningú no posarà reclamació a la seva acció. |
