Mestres del collage. De Picasso a Rauschenberg

Exposició temporal

Dates

La tardor de 1912, fent servir únicament unes tisores i uns impresos de propaganda comercial que enganxaven als seus dibuixos, Georges Braque i Pablo Picasso van inventar el collage i van alterar per sempre la manera com es feia i es rebia l’art. Artistes de tot Europa i dels Estats Units van reconèixer immediatament el gran potencial de la nova tècnica. A Itàlia, els futuristes, partidaris de la Primera Guerra Mundial, van utilitzar el collage per captar la fúria de la batalla i lloar el ritme dinàmic de la vida urbana. A Alemanya i a Suïssa, la guerra va portar a la desil•lusió i al naixement del moviment dadà. Els dadaistes berlinesos George Grosz, Johannes Baader i Hannah Höch van concebre el fotomuntatge com un mitjà de protesta contra l’ordre social i polític. D’altra banda, a la nova nació soviètica, els artistes Liubov Popova, Gustav Klutsis, Lazar El Lissitzki, Aleksandr Rodxenko, Nikolai Sidelnikov i Solomon Telingater van utilitzar el collage i el fotomuntatge per celebrar els objectius progressistes de la nova nació.

A diferència d’aquests moviments més primerencs, el surrealisme, fundat a París l’any 1924, es va inspirar en l’inconscient com a font essencial de l’art i de la vida. Max Ernst, René Magritte i Joan Miró van enganxar imatges aleatòries per crear una nova poesia visual extreta de les parts més recòndites de la ment. Després de la Segona Guerra Mundial, els artistes europeus Jean Dubuffet, Antoni Tàpies i Joseph Beuys van treballar amb materials rudimentaris que reflectien la crua realitat d’una Europa devastada. Inspirant-se en els surrealistes, els nord-americans Joseph Cornell, Franz Kline, Willem de Kooning, Robert Motherwell i Jackson Pollock van experimentar noves direccions en l’art basades en l’inconscient. Per a tots ells, retallar, estripar, enganxar i superposar materials millorava el sentit de la improvisació i la llibertat d’execució, dos elements decisius en el seu procés creatiu. A mitjan i a finals de la dècada de 1950, Robert Rauschenberg i Jasper Johns van desviar l’atenció de l’espectador des de la psique del pintor fins al món quotidià utilitzant temes vernacles per plantejar el significat de l’art i la seva relació amb la cultura que el produïa. Per a ells, com, de fet, per a tots els artistes que treballen amb aquest mitjà, el collage és la tècnica amb la qual poden transmetre millor allò que és poc ortodox, tant en l’art com en la vida.