- Dates
- —
- Comissariat
- Evelyn Weiss
Avantguarda russa, 1910-1930. Museu i Col·lecció Ludwig
La història de l’art entre els anys 1910 i 1930 és la història de la gran aventura de l’art del segle xx. En aquestes dues dècades sembla que ja són prèviament pensades, i preconcebudes, totes les renovacions i les sorpreses que hem viscut en el camp de l’art durant els darrers cinquanta anys. En aquestes dues èpoques sembla haver-se produït una concentració de forces espirituals i intel·lectuals que, al seu torn, vindrien a determinar una insòlita integració de les arts plàstiques amb la política, les lletres, la música i el disseny. Tot just ara comencem a tenir consciència, de mica en mica, de tots els avenços revolucionaris experimentats per nosaltres des dels anys seixanta que es remeten a idees i a concepcions de l’avantguarda russa.
Els artistes russos van gosar també arribar fins a línies extremes, frontereres, que més tard, els anys cinquanta i seixanta, tornarien a ser formulades pels pintors nord-americans del sublim, de Barnett Newman a Ad Reinhardt.
És cert que els exemples proposats aquí són els missatges que criden més l’atenció d’aquest sorprenent panorama artístic. Però només són la part emergent de tot un procés evolutiu començat a Rússia ja abans de la Revolució i que incorpora al cor de l’avantguarda europea una veu diferent i important. El contacte directe amb l’escenari artístic de París, l’encontre amb el fauvisme, amb el cubisme i amb el futurisme italià esdevingueren estímuls evidents, però foren també una pedra de toc que serviria per indagar en la situació pròpia i rastrejar el curs de les arrels últimes de l’art.
Obres importants de N. Gontxarova, M. Larionov, A. Lentulov, etc., marquen la contribució del neoprimitivisme a l’art rus, tal com aquestes obres van ser presentades en l’exposició La cua d’ase, del 1910 al 1912. L’encontre amb les teories del futurisme italià, segons com les formulava Marinetti ja el 1913, va donar lloc al Manifest raionista, que Larionov publicà el mateix any amb motiu de l’exposició El blanc de tir. El cubisme era conegudíssim entre aquells artistes: hi era discutit i se n’analitzaven les obres. De totes aquestes tendències va sorgir un estil propi, inconfusible i vital: el cubofuturisme. Obres extraordinàries documenten en la Col·lecció Ludwig aquest estadi de l’evolució general: per exemple, quadres coneguts de L. Popova i d’A. Ekster, peces d’una qualitat excel·lent. Aquí cal posar en relleu, sobretot, l’important paper que L. Popova i A. Ekster tingueren en l’àmbit de l’art rus, abans i després de la Revolució.
Altrament, sorprèn la posició destacada que des del començament de segle ocupen les dones en el desenvolupament de l’art rus. Gairebé sense donar crèdit als fets, considerem la llarga llista de noms i d’obres: Ksenia Ender, Vera Iermolàieva, Aleksandra Ekster, Natàlia Gontxarova, lelena Guró, Nina Kogan, Valentina Kulagina, Natàlia lúreva, Liubov Popova, Olga Rózanova, Varvara Stepànova o Nadejda Udaltsova. I aquests són només els noms principals. Algunes van ser esposes o companyes d’altres artistes, però la seva obra i el seu cercle d’influència no estigueren mai a l’ombra d’aquests artistes. Elles, val a dir-ho així, desplegaren lliurement la seva creació i tingueren importants càrrecs i categories oficials com a professores en escoles d’art i acadèmies, i fins com a directores de centres docents acabats de fundar. L’art no fou per a elles una activitat de saló i d’ocupació del lleure, sinó professió i vocació de debò.
Tal com es pot deduir d’aquestes poques anotacions, l’evolució no es produí a Rússia de manera rectilínia. Hi ha sempre superposicions, diferències temporals, repeticions, distints corrents estilístics que es mantenen els uns al costat dels altres; així passa que la formulació del suprematisme feta per Malèvitx, tan important per a tot l’art del segle xx i tan emergent per damunt d’altres tendències, no és tampoc un punt final, sinó una de les moltes possibilitats artístiques existents. Un artista arribava aquí a una situació límit. Encara més: obria alhora els camins a moltes possibilitats de l’art abstracte que serien formulades més endavant. El suprematisme de Malèvitx no solament inaugura la dimensió filosòfica de l’art, sinó que, amb el mateix fer, possibilita la ulterior evolució postrevolucionària d’un art constructiu i utilitarista: el que, d’una manera exemplar, hauria de sorgir amb el constructivisme d’A. Ródtxenko i de V. Stepànova.
Després de la Revolució l’art soviètic establí normes que avui continuen essent vàlides en la tipografia, en la fotografia, en el disseny, en la configuració de cartells. Hom va sentir la felicitat d’aconseguir, finalment, que les moltes idees experimentals de caire revolucionari es posessin al servei d’un art que hauria de ser utilitzat. Ara, hom no es conformava ja amb escultures, objectes bells, quadres; ans al contrari, hom se sentia feliç de poder crear teles, mobles, porcellana i coses d’utilitat quotidiana, de dissenyar edificis dins l’esperit de la Revolució i de projectar proclames, manifestos, cartells i altre material escrit. Els artistes s’ocupaven en treballs d’arquitectura, en creació de maquinària i en producció en massa. L’art semblava abraçar tots els camps de la vida social, des de les marxes i desfilades polítiques fins a les representacions teatrals i el cinema. Resumint i abstraient allò que és substancial, es pot dir que en les dues dècades que comprèn aquest període, abans i després de la Revolució russa, es creà una obra d’art total, de caire artístic i social alhora i d’encuny propi i singularíssim. La Col·lecció Ludwig és una contribució important en l’intent d’investigar les empremtes d’aquesta obra d’art total i de reconstruir-la, almenys parcialment.
Evelyn Weiss
