- Dates
- —
Joan Brossa o les paraules són les coses
Pensar amb els ulls
Joan Brossa és un poeta que tracta, sovint, mots i frases com si fossin coses. És coherent que també tracti coses com si fossin mots o frases.
Aquesta reciprocitat explica el seu assenyalat interès per l’espectacle, el teatre, el circ, el mim, el music-hall, la prestidigitació, els titelles, etc., on són freqüents tant les imatges verbals com la literatura sense mots.
L’espectacle que li plau és el tradicional, establert, que té fórmules popularment assumides que, com a rituals, posseeixen una potencialitat màgica.
El pallasso ens pot commoure a través de gestos, vestits, actituds totalment codificats, com el titella amb les seves tipologies establertes.
Brossa ens ha donat sovint un teatre amb muntatges de frases fetes, autèntics ready-made, perquè sap que és molt sa demostrar que la capacitat comunicadora i emotiva de l’art no rau en la ridícula pretensió de crear-ne els elements. Com el més gran jardiner, que no pretén haver inventat la gespa ni les roses. Malament, si són d’artifici.
Talment l’equilibrista o l’August, li plau d’ésser fidel a un món visual paleotècnic, passat de moda, estantís o declassé, com el dels vells autòmats o l’attrezzo dels il·lusionistes.
Als poemes visuals, no juga amb imatges «modernes». El seu món és el del mapa o les beceroles escolars, dels naips, del joc de dames, del vell gravat a l’acer, del sobre convencional, del paraigua, etc.
Així, acceptant imatges ready-made, salta pel damunt de les pretensions de «creativitat» i es dirigeix cap a la idea sense intervenir en les formes.
D’altra banda, la tria de parelles d’imatges trobades fa ressaltar el fet —en desprestigi de la imatge— que l’art no diu mai allò que representa. Brossa representa sense intervenir en la representació, perquè sap que allò que diu és una altra cosa, precisament quelcom d’invisible que neix d’una lectura profunda feta al damunt de la relació entre una imatge i una altra.
Arribar així a la idea del poema és una operació més neta que arribar-hi a través de les formes tradicionals d’art, precisament per haver triat una iconografia vulgar que, pel sol fet d’ésser-ho, assumeix la categoria de signe convencional.
Aquesta tria salva els seus poemes visuals del perill que denuncia Kossuth quan diu que la forma sol empastifar les idees.
Alexandre Cirici
Octubre del 1979
