- Dates
- —
Joan Miró. Equilibri a l’espai
«L’equilibri». Aquesta va ser la resposta de Joan Miró quan li van preguntar quin era el secret de la seva obra. Com en l’art oriental, la pintura de Joan Miró és el resultat d’un savi equilibri entre superfície i traç, plens i buits, negre i color, etc.
És en el buit que es produeix el fet pictòric. Ja des dels anys vint, en les pintures de Miró, el fons buit, tot i que acuradament treballat, és tan important com l’espai que ocupa l’element protagonista de la composició. Com en l’art oriental, en les composicions mironianes el buit no és una cosa inexistent, sinó un element dinàmic. És el lloc on es produeixen les transformacions. Allà on el ple assoleix la màxima expressivitat.
Diuen els orientals que el buit mira cap a la plenitud. El buit, allò que no hi és, és protagonista de la composició per ser receptacle d’allò que és present.
La mínima expressió que Miró inscriu sobre el buit és el traç fet amb negre, que, com en la dita de Zang Yanyuan, és veritable pintura perquè és un traç sorgit del dictat de l’esperit, no pas fet amb tiralínies.
És aquest traç, que sembla una prolongació dels sentiments, el que en la pintura oriental dona forma a la cal·ligrafia, la qual afegeix una nova dimensió a la pintura: la del temps.
Tampoc la cal·ligrafia no és estranya a l’obra de Miró. Ja als anys vint el grafisme participa, tant pel seu significat com pel seu contingut plàstic, en la composició. Més tard, als inicis dels quaranta, quan pinta les Constel·lacions, els títols de les obres, a semblança dels haikus, són com formes poètiques de curta extensió. Anys després, per un procés natural de depuració, les inscripcions poètiques esdevindran simples signes gràfics en les pintures de Miró.
Però els grafismes no són pas l’únic element que relaciona la pintura oriental amb l’obra de Joan Miró. Quan ens hi fixem, ens adonem de l’estreta correlació que hi ha entre els temes que tracten l’una i l’altra. El paisatge, gran tema dominant en la pintura oriental, ho és també sovint en l’obra de Miró. Va ser a Mont-roig, en contacte amb el paisatge, on Miró va decidir dedicar-se a la pintura. Va ser també allà on, més tard, va desprendre’s de la realitat immediata per crear el seu vocabulari de signes. Aquests signes, que eren la interpretació, a través dels sentiments i de l’emoció, del que veia, no es troben pas tan lluny del principi oriental segons el qual, abans de pintar, cal saber-se la natura de memòria.
Personatges anònims –«dona», «pagès català», etc.–, animals, plantes, etc., temes habituals en la pintura oriental, ho són també en la de Miró. Tant en un cas com en l’altre no ens parlen d’una realitat concreta, sinó de conceptes universals.
No és estrany que l’art de Joan Miró hagi estat sempre tan ben acollit al Japó. Això explica que algunes de les seves obres més importants es trobin actualment en museus i col·leccions particulars japonesos. Entre aquestes col·leccions ocupa un lloc preeminent la de Kazumasa Katsuta, amant de l’art per tradició familiar i per interès personal. Gràcies a la seva generositat podem presentar ara a la Fundació Joan Miró l’exposició Joan Miró. Equilibri a l’espai.
