L’exposició Paul Klee i els secrets de la natura emfatitza la continuada fascinació que l’artista germanosuís va sentir per l’observació de la natura i pels fenòmens naturals. La mostra s’estructura en quatre àmbits, en cadascun dels quals s’inclourà una obra d’altres artistes que també van investigar aspectes fenomenològics naturals però que, pel fet de ser dones, no han rebut l’atenció ni el tractament que mereixien.
La mostra és una seqüència de divuit imatges creades de forma analògica per la fotògrafa Nora Baylach, alguns dels quals bé recorden els molts dibuixos que Paul Klee va fer dels seus gats.
Dies llargs, nits curtes és un recull de fotografies que Joaquim Gomis va anar fent durant els estius que ell i la seva família passaven a Sitges i a Eivissa.
Miró. El llegat més íntim ens descobreix una faceta poc coneguda de Miró, la de col·leccionista de la seva pròpia obra, que es va traduir en la creació de tres col·leccions personals: la seva, la de Pilar i la de Dolors. El projecte vol retre homenatge i ser un agraïment tant a l’artista com a les tres generacions de la família Miró que segueixen estant al capdavant d’aquest compromís de l’artista universal amb la Fundació Joan Miró i amb la ciutat de Barcelona.
L’exposició mostra una selecció de les fotografies que Enric Tormo Freixes va dipositar a l’arxiu de la Fundació Joan Miró. Són fotografies fetes els anys quaranta i cinquanta a Miró i al seu entorn familiar i professional, tant a Barcelona com a Mont-Roig i durant viatges de feina a París.
Amb la voluntat de continuar abordant els diferents aspectes que afecten l’art emergent, l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró presenta per a l’edició del 2022 Salt i immersió, un cicle comissariat per Pere Llobera amb propostes de Victor Jaenada, Marcel Rubio Juliana, Marria Pratts i Martín Vitaliti.
El sentit de l’escultura ofereix un recorregut per la pràctica escultòrica moderna i contemporània des d’una perspectiva asincrònica i heterogènia que inclou també obres antigues i objectes sense autoria. La mostra parteix de l’ambició de l’escultura del segle xx d’anar més enllà de la representació i la generació d’imatges i també vol explicar la gran transformació d’aquesta disciplina al llarg del segle XXI, amb l’aplicació de noves tècniques i l’aparició de nous imaginaris i sensibilitats.
Entre els anys 2006 i 2009, els anys just abans i després de la crisi financera i global, Juande Jarillo (Granada, 1969) va dedicar el seu temps lliure a anar a buscar moments de concentració i trobada de persones a la ciutat de Barcelona. Jarillo va anar plantant la seva càmera per diferents llocs del centre de la ciutat, esperant el moment just en què es pogués produir una coincidència formal, un joc de mirades i reflexos, una composició de figures o d’artefactes urbans. Anava buscant les textures, la llum i els vectors gairebé invisibles que entrecreuen el paisatge urbà en qualsevol moment.
L’exposició Tallers compartits. Tres casos d’estudi mostra les dinàmiques de treball, la producció i els aprenentatges que poden sorgir en els espais compartits pels artistes de l’escena barcelonina.
L’exposició Jocs trencats consta de 13 fotografies d’autoria diversa: algunes són del pare de Joaquim Gomis, altres del mateix Joaquim Gomis (1902-1991) i una és de la seva esposa, Odette Cherbonnier. El punt de partida és la voluntat de fer una exposició estiuenca, que evoqui la "joie de vivre" de les vacances, amb imatges dels àlbums familiars que es conserven al Fons Gomis de l’ANC i dels quals la Fundació gestiona els drets.
Miró-ADLAN. Un arxiu de la modernitat (1932-1936) reconstrueix el paper cabdal que va tenir el grup d’artistes i intel·lectuals ADLAN (Amics de l’Art Nou) en la introducció de la modernitat a la Barcelona republicana dels anys trenta. Mentre que a les grans ciutats d’Europa les avantguardes gaudien del suport de la crítica i dels col·leccionistes, aquí la modernitat va necessitar l’empenta d’un grup entusiasta que volia regenerar la cultura catalana i que va prendre Joan Miró com a estendard en la promoció de l’"art nou".
Violeta Mayoral (Almeria, 1988) va créixer al desert de Tabernas, un entorn rude que va educar la seva mirada. Per aquest motiu, l’artista coneix bé el que vol dir viure a la intempèrie i els seus ulls saben distingir la peculiar naturalesa d’un paisatge que fluctua entre l’absència i la recerca d’uns límits que acotin, potser només com un intent, la immensitat de l’espai i l’horitzó.
