Blog Fundació Joan Miró Fundació Joan Miró

Susana Carnicero és llicenciada en Belles Arts i ha cursat el postgrau d’Estudis Mironians. La seva fascinació pel color com a matèria és el punt de partida d’una descripció personal i subjectiva en què una taca de blau sobre un fons blanc la porta a fer un recorregut pel simbolisme d’aquest color a través de diferents autors.

19_12_2018
Pintura-poema ("Photo. Ceci est la couleur de mes rêves"), 1925. Oli damunt tela. The Metropolitan Museum of Art, Nova York. Donació de Pierre i Maria-Gaetana Matisse, 2002 © Successió Miró, 2018

Ceci est la couleur de mes rêves

M’encanten les botigues de souvenirs dels museus. Malgrat que no soni gaire cool o pugui resultar un pèl banal, m’aproximo bastant al típic perfil de visitant museístic que, en finalitzar el recorregut expositiu, es llança de cap en el consumisme de llapis, quaderns i postals. Aquest —fins ara— inconfessable ritual culmina amb la compra de qualsevol objecte inútil, però preciós, que, en arribar a casa, integro acuradament en el petit paisatge fetitxista de la meva vida quotidiana. I així és com podria començar aquesta història.

Tot just acabada la carrera, vaig fer un viatge a l’estranger i va ser allà, en un museu novaiorquès, on vaig realitzar la valuosíssima adquisició d’una targeta postal de la cèlebre obra de Miró Pintura-poema (Photo. Ceci est la couleur de mes rêves). En aquell temps, aquesta humil signant era poc entusiasta de la figura de Miró. Ignorava que aquesta obra havia estat realitzada l’any 1925, durant el període de familiarització de l’artista amb l’entorn surrealista, i que aquesta pintura marcaria un punt d’inflexió en la seva carrera. Però hi va haver alguna cosa que em va captivar l’atenció des del primer moment: aquell punt blau. Aquella taca que embrutava, com si es tractés d’un error, la superfície de la pintura i que, com una fletxa, desviava la meva vista cap a la tipografia infantil que donava títol a l’obra: «Ceci est la couleur de mes rêves».

El color blau podria considerar-se un element plàstic rellevant en la història de l’art. Molts artistes deuen a aquesta gamma cromàtica un gran reconeixement, atès que és el vehicle inspirador de les seves grans creacions. Personalment, si ens remuntem a les avantguardes artístiques, m’interessaria ressenyar l’època blava de Pablo Picasso, en la qual els seus llenços s’impregnarien de tonalitats fredes amb la finalitat d’expressar un estat d’ànim malenconiós. A l’est d’Europa, els components del Der Blaue Reiter (El genet blau), encapçalats per Kandinski, integrarien a la seva pintura aquest color com a símbol d’espiritualitat i eternitat. A França, Matisse, mitjançant les seves teles salvatges, empraria la intensitat del blau com un vehicle expressiu carregat d’emoció. I, sense anar més lluny, podríem esmentar també Yves Klein, que, captivat per aquest color, acabaria patentant la seva pròpia marca: International Klein Blue.

Ermita de Sant Joan d’Horta, 1917. Oli damunt cartró. Fundació Joan Miró, Barcelona. Donació de Joan Prats © Successió Miró, 2018

En el cas del nostre artista català, caldria no considerar de manera uniforme el tractament que fa del blau; el Miró d’Ermita de Sant Joan d’Horta, 1917, que, fidel als postimpressionistes francesos, banya el cel del paisatge de tonalitats blaves violàcies, realitzant un joc de contrastos de fred i calor perceptibles per l’espectador, no és el mateix que el que apareix a la posterior Pintura, 1934, els paisatges animats de la qual s’enfosqueixen en incorporar-hi l’artista aquest color, que realça el dramatisme de l’escena pictòrica.

Pintura, 1934. Oli damunt tela. Fundació Joan Miró, Barcelona. Donació de Joan Prats © Successió Miró, 2018

Tampoc no és la mateixa fórmula colorista la que Miró duu a terme a l’esmentada Pintura-poema (Photo. Ceci est la couleur de mes rêves), 1925. En aquesta ocasió, l’artista sembla haver-se alliberat dels formalismes plàstics (perspectiva, volum, contrastos lumínics, etc.) per assolir el seu propi univers oníric. I serà a través de la cal·ligrafia i de la taca blava com aconseguirà entreteixir els camps de la poesia i la pintura. Aquesta tela, precursora d’una etapa pictòrica mironiana, plasma quatre dels aspectes primordials en el moviment surrealista: la fotografia, la pintura, el somni i l’automatisme. D’una banda, la fotografia, com a referent d’una categoria artística defensada pel moviment surrealista, en el sentit de progrés i de poder capturar de manera instantània la realitat, i la pintura, representada mitjançant la taca —situada a la part dreta de la composició, el color blau de la qual vaticina una sèrie de teles posteriors—; s’assemblarà a una superfície fluïda de color que permet a l’espectador traspassar totes les capes de pintura fins arribar al suport. I, d’altra banda, el somni i l’escriptura automàtica, pilars de les doctrines del moviment liderat per André Breton. Es podria intuir que Pintura-poema (Photo. Ceci est la couleur de mes rêves) ens obre la porta a les pintures oníriques dels anys 1925-1927, generalment de fons monocroms de color blau «éther azuré», com ho denomina Isabelle Monod-Fontaine a «Note sur les fonds colorés de Miró [1925-1927]»[1], on la conservadora analitza la utilització del blau de la pintura que cobreix els llenços d’aquesta època i com la suavitat dels traços executats per l’artista ens transporta a una interpretació més espiritual.

Un bon exemple d’això seria Pintura (El guant blanc), 1925, el fons monocrom blau de la qual ha estat treballat per l’artista mitjançant diferents recursos tècnics, com l’ús de capes diluïdes, aiguades de color i pinzellades soltes en què la direcció de les brotxades es fa palesa i s’obté així la combinació d’efectes de translucidesa, transparència i refracció —conceptes a què al·ludeix l’historiador Charles Palermo en el seu assaig «Tactile Translucence: Miró, Leiris, Einstein»[2]— i s’evoca en l’espectador aquesta idea d’espai atemporal i oníric.

Pintura (El guant blanc), 1925. Oli damunt tela. Fundació Joan Miró, Barcelona © Successió Miró, 2018

Podria fer al·lusió a moltes altres obres mironianes en què el blau és protagonista, però aquest modest article no pretén embafar el lector amb l’anàlisi plàstica d’un seguit de pintures, sinó posar èmfasi en la vitalitat cromàtica que Miró identificaria com el color dels seus somnis. A les seves converses amb Georges Raillard[3], el nostre autor posa de manifest la idea de somiar despert. Per ell, aquells moments creatius de màxima activitat i energia desembocarien en el seu peculiar univers poètic. I són aquestes declaracions de l’artista les que em fan reflexionar, traslladant el pensament del mestre català a la meva habitual rutina. Les paraules de Miró m’estimulen, en la mesura en què poso en valor la meva realitat més propera i la seva injecció de color em fa apreciar des de les terrasses de la Fundació Joan Miró, on tinc la sort de treballar, el blau del cel i el ventall cromàtic d’una ciutat que m’enamora, Barcelona.

Traducció: Bernat Pujadas

[1] Monod-Fontaine, Isabel. «Note sur les fonds colorés de Miró [1925-1927]». A: Joan Miró 1917-1934, La Naissance du monde. París: Editions du Centre Pompidou, 2004, p. 70.

[2] Palermo, Charles. «Tactile Translucence: Miró, Leiris, Einstein». October. MIT Press, Boston, estiu de 2001, núm. 97, p. 33.

[3] Miró. El color de mis sueños. Diálogos de Georges Raillard. Barcelona: Editorial Gedisa, 2018, p. 83.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 comentaris

  1. Andrea

    Gràcies per l’escrit!

    • Equip de redacció

      a tu per llegir-nos i seguir el blog!

Back to top