Blog Fundació Joan Miró Fundació Joan Miró
19_09_2018

Cicatrius i reparacions

En aquest article, Dolors Bramon, historiadora i doctora en Filologia Semítica, fa una mirada històrica al conflicte —la mal anomenada convivència— entre les diferents cultures de l’Estat espanyol. L’autora es qüestiona l’honestedat del sentit de multiculturalitat i reclama la necessitat de reparar greuges històrics. Com a l’obra de Kader Attia, per Dolors Bramon les cicatrius són un clam contra l’oblit.

Continuar llegint Cicatrius i reparacions
11_05_2018

La balada del Clot de la Mel

L’auca és un gènere literari de pretensions humils però molt arrelat a la cultura popular a Catalunya. «Cal trobar la poesia commovedora que hi ha en les coses més humils», deia Miró. Amb motiu del projecte Beehave i coincidint amb la intervenció La Grieta d’Alfonso Borragán,Jordi Sunyer i Oriol Canosa ens proposen La balada del Clot de la Mel, una auca de to informal que reivindica l’apicultura urbana.

Jordi Sunyer (il·lustració) i Oriol Canosa (text) són autors de literatura infantil. Junts han publicat La casa del professor Kürbis (Baula), Apa, et penses que ens ho creurem? (Cruïlla) i EicTu XicMano, el pirata del Delta (Pebre Negre).

Continuar llegint La balada del Clot de la Mel
20_12_2017

La Malet se’n va, però la Rosa Maria es queda. Un adéu amb matisos.

Rosa Maria Malet se’n va. Al setembre el Patronat de la Fundació va nomenar Marko Daniel nou director de la Fundació Joan Miró. El comiat que la Fundació va dedicar el mes de juliol passat a qui ha estat directora de la institució els últims 37 anys no era el comiat a un càrrec, sinó a una persona, a la Rosa Maria, al seu tarannà, a una manera de fer i de ser. Molts mitjans i molts periodistes li han dedicat espais i entrevistes aquests últims mesos. Isidre Estévez, periodista amic i persona molt vinculada des de sempre a la Fundació, ha pogut conversar amb ella d’una manera molt propera.

Continuar llegint La Malet se’n va, però la Rosa Maria es queda. Un adéu amb matisos.

El llegat de l’arquitectura mesopotàmica en l’espiral de la reproducció d’imatges

Des dels esbossos de Le Corbusier per a un monumental museu-zigurat a Ginebra (Mundaneum, 1929) fins als plans urbanístics de ciutats com Nova York als anys vint, les formes mesopotàmiques han calat en la cultura visual i arquitectònica occidental moderna.

En el marc de l’exposició Sumer i el paradigma modern, l’arqueòloga i investigadora Maria Gabriella Micale indaga com l’arquitectura del segle XX es nodreix dels dibuixos dels pioners de l’arqueologia, reinterpretant i recomponent l’arquitectura del Pròxim Orient antic en el disseny d’edificis moderns.

Continuar llegint El llegat de l’arquitectura mesopotàmica en l’espiral de la reproducció d’imatges
23_10_2017

El jardí no existeix, és una il·lusió

Aquests dies, a la Fundació Joan Miró hi creix un jardí diferent, un jardí pensat per l’artista Pep Vidal perquè les abelles i els insectes pol·linitzadors tinguin el seu espai, sense límits ni condicions. Arran d’aquest projecte, Vicky Benítez, graduada en Belles Arts i jardinera de professió, ens ofereix una mirada nostàlgica a un món perdut, desnaturalitzat, en què impera l’artifici dels jardins organitzats sobretot segons criteris estètics. Vicky Benítez reclama la cura del jardí amb l’atenció conscient de qui cuida no el cos sinó l’ànima i reivindica els horts urbans com espais de cohesió social on la naturalesa (humana i no humana) pugui créixer i desenvolupar-se amb llibertat.

Continuar llegint El jardí no existeix, és una il·lusió

The Way We Are Made

Amb motiu de l’exposició The Way Things Do, que commemora a la Fundació Joan Miró el 30è aniversari del film The Way Things Go de Fischli i Weiss, Ivan Pintor explora les connexions que el llegendari film del duo suís i les obres dels joves artistes de la mostra estableixen amb la tradició del còmic i del cinema.

Ivan Pintor és doctor en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra i especialista en cinema comparat, narrativa audiovisual i història del còmic. Al seu article, Pintor investiga com la reacció en cadena, l’etern moviment o la complexitat tecnològica han estat abordats des de les vinyetes de Rube Goldberg o el setmanari TBO fins a l’slapstick o el cinema de ciència-ficció.

Continuar llegint The Way We Are Made
15_06_2017

À toute épreuve i l’art del llenguatge

Amb motiu de l’exposició Éluard, Cramer, Miró – «À toute épreuve», més que un llibre, Dolors R. Roig s’endinsa en el procés de creació del llibre de Joan Miró fet a partir del recull de poemes de Paul Éluard i explica com Miró va més enllà de la il·lustració i com la col·laboració artística dóna lloc a nous poemes. Mentre repassa aquesta aventura creativa, el seu article planteja com es fonen els imaginaris d’Éluard i Miró.

Dolors R. Roig és doctora en Història de l’Art i especialista en art modern i contemporani. És responsable de recerca i del programa artístic a la Galeria Mayoral i treballa com a professora col·laboradora a la Universitat Oberta de Catalunya, on ha participat en el MOOC Joan Miró: An Artist Who Defined a Century i en el postgrau d’Estudis Mironians.

Continuar llegint À toute épreuve i l’art del llenguatge
19_04_2017

Una cita amb Joan Brossa

El vestíbul de la Fundació, dedicat a la fotografia amateur, acull l’exposició de Joaquim Gomis Brossa a la Ricarda i prepara la mostra D’un píxel un poema, de Cloe Masotta, en el marc de l’Epicentre Brossa, un programa d’activitats al voltant de la figura i l’obra de Joan Brossa, poeta i artista plàstic que va transformar la cultura catalana contemporània.

Cloe Masotta, professora, crítica cinematogràfica i programadora de cinema per a museus i centres culturals, ha desenvolupat un procés d’investigació sobre Joan Brossa al Programa d’Estudis Independents del MACBA. Al blog de la Fundació explica la seva immersió en l’univers de Brossa i relata com una successió de casualitats el fet que el poeta hagi passat a formar part de la seva vida.

Continuar llegint Una cita amb Joan Brossa
02_03_2017

La condemna de dir

L’explicació seria la següent: plantejar-se un risc implica un càlcul. És cert que això probablement ho dóna el verb plantejar, però també és cert que les coses més nobles (dit a la manera de Montaigne) tendeixen a menysprear el risc. No se’l «plantegen». O no gaire. El risc en l’art no és res per si mateix. Com a molt un element subsidiari d’altres coses més fondes i en cap circumstància un fi últim. Realment significa alguna cosa el risc dins l’art? No deu ser el risc senzillament una penyora del que prèviament hem tingut la determinació de fer?

Continuar llegint La condemna de dir
22_12_2016

Art en escac: passió i obsessió

«Jugo a escacs dia i nit. Cada vegada m’agrada menys pintar», va arribar a dir Marcel Duchamp el 1923, després d’acabar una de les seves grans obres, Le Grand Verre [El gran vidre]. És impossible separar el pintor de l’escaquista, perquè l’art de Duchamp sempre va estar en escac, i l’esport mental va ser per a ell una font de creació.

Continuar llegint Art en escac: passió i obsessió
Back to top