Blog Fundació Joan Miró Fundació Joan Miró

Des dels esbossos de Le Corbusier per a un monumental museu-zigurat a Ginebra (Mundaneum, 1929) fins als plans urbanístics de ciutats com Nova York als anys vint, les formes mesopotàmiques han calat en la cultura visual i arquitectònica occidental moderna.

En el marc de l’exposició Sumer i el paradigma modern, l’arqueòloga i investigadora Maria Gabriella Micale indaga com l’arquitectura del segle XX es nodreix dels dibuixos dels pioners de l’arqueologia, reinterpretant i recomponent l’arquitectura del Pròxim Orient antic en el disseny d’edificis moderns.

Le Corbusier. Mundaneum, Museu Mundial, Ginebra, 1929. Llapis, tinta, llapis de color © Fondation Le Corbusier, París

El llegat de l’arquitectura mesopotàmica en l’espiral de la reproducció d’imatges

L’exploració arqueològica del Pròxim Orient antic es va iniciar a principis del segle XIX a la regió corresponent a l’actual Iraq. Abans d’aquelles missions dutes a terme pels pioners de l’arqueologia del Pròxim Orient per encàrrec dels museus europeus, no constaven grans jaciments arquitectònics de les antigues Assíria i Babilònia. De fet, la seva història es coneixia només parcialment, i aquest coneixement provenia de textos bíblics o clàssics, és a dir, d’Heròdot, les famoses descripcions del qual sovint servien de font d’inspiració per a les imatges fantàstiques de les cèlebres ciutats perdudes de Mesopotàmia creades per artistes europeus molt abans que fossin descobertes (fig. 1). Així doncs, en teoria, els descobriments materials de l’antiga Mesopotàmia haurien d’haver permès superar la distància entre imaginació i realitat, si més no pel que fa a la cultura arquitectònica d’aquests artistes. Tanmateix, si indaguem la qüestió més detingudament, veurem que no s’ha complert aquesta expectativa lògica, ja que a partir de les investigacions arqueològiques no es va reconstruir la imatge de l’arquitectura del Pròxim Orient antic, ni tan sols en publicacions teòricament científiques.

Fig. 1. Pieter Bruegel el Vell, La torre de Babel, 1563. Font: Wikimedia Commons.

L’exposició Sumer i el paradigma modern planteja un debat sobre conceptes com la recepció artística i la memòria cultural. No obstant això, sovint se subestima el poder que tenen les imatges arquitectòniques per transmetre significats culturals diferents a través d’elements formals similars. Tenint en compte això, és important recalcar que la connexió entre l’arquitectura mesopotàmica i la modernitat va ser mediatitzada pels dibuixos mostrats a les primeres publicacions de les troballes assíries (fig. 2). Aquestes (re)construccions arquitectòniques, dissenyades com a part integral d’aquestes publicacions arqueològiques, van tenir un impacte no només en la història de la interpretació científica de l’arquitectura antiga, sinó també en la construcció de dissenys arquitectònics moderns i ocasionalment en la reconstrucció de tradicions, ja fossin reals o teòriques (fig. 3). Ara bé, la importància d’aquests dibuixos que reconstruïen l’arquitectura mesopotàmica antiga rau també en el fet que funcionaven clarament com a mitjà per introduir l’arquitectura antiga en el disseny modern i crear així una poderosa espiral d’imatges que viatjaven a través del temps.

Fig. 2. Victor Place – Félix Thomas, Palais. Ensemble de la porte Z. du harem, Ninive et l’Assyrie, 1867-1870. Font: General Research Division, The New York Public Library Digital Collections.

Fig. 3. Església caldea, Alep, Síria, 2007. Fotografia: Maria Gabriella Micale.

Els esbossos de Le Corbusier per al Mundaneum de Ginebra (1929) exposats a Sumer i el paradigma modern són un exemple típic de l’ús de les formes mesopotàmiques en la cultura visual i arquitectònica occidental moderna. Així mateix, hi ha altres projectes més o menys contemporanis (i més o menys famosos) que posen de manifest el grau de difusió de les formes mesopotàmiques del temple-torre/zigurat en el disseny dels edificis moderns, independentment del moviment artístic al qual pertanyessin els seus autors (fig.4). De fet, resulta difícil detectar la premissa de la qual partien les diferents opcions d’aquestes manifestacions volumètriques formals. Hugh Ferriss escriu sobre els plans urbanístics d’aquells anys als Estats Units: «L’edifici s’eleva verticalment sobre les línies de la seva parcel·la d’acord amb les normatives urbanístiques […]. A partir d’aquí s’inclina cap endins en determinats angles […]. Una torre s’eleva, segons el que està permès, a una alçada il·limitada, sempre que la seva superfície no sigui superior a la quarta part de la propietat […]. La massa així delineada no és el disseny d’un arquitecte, sinó simplement una forma derivada de les disposicions legals». I continua: «L’antic zigurat assiri és una magnífica plasmació de la limitació legal moderna de Nova York: ¿per ventura no podem imaginar-nos per un moment un seguit de zigurats moderns amb restaurants i teatres a les seves altures?» (de The Metropolis of Tomorrow, 1929: p. 74, 99). No sembla pas que hi hagi una correspondència explícita entre l’antiga funció religiosa d’un zigurat i els edificis monumentals moderns que evoquen les torres antigues (el projecte d’una església en memòria dels soldats realitzat per Dominikus Böhm, Göttingen, 1923 [fig. 5], n’és una excepció en el context d’una arquitectura religiosa dominada pels models clàssics). D’altra banda, es pot observar una clara referència a la cultura mesopotàmica en alguns projectes monumentals de la Turquia moderna, de les dècades de 1930 i 1940, que es podrien interpretar com un reconeixement al modernisme (fig. 6). Si bé no es pot afirmar que hi hagués una tradició mesopotàmica, la referència al zigurat pot estar lligada a la idea d’una relació racial/lingüística entre els turcs i els antics sumeris sostinguda per alguns intel·lectuals als anys vint. En aquests exemples, l’arquitectura entra en l’esfera pública i crea vincles visuals que busquen el reconeixement públic dels elements formals i els significats de Mesopotàmia, independentment que aquests vincles es basin o no en llaços culturals de pes.

Fig. 4. Sigismund Vladislavovich Dombrovski, Meeting-Place of the Peoples, 1919. Cortesia de: Wolfgang Pehnt.

Fig. 5. Dominikus Böhm, església en memòria dels soldats, Göttingen, 1923. Cortesia de: Wolfgang Pehnt.

Fig. 6. Bruno Taut, Fira Internacional d’Esmirna del 1938. Pavelló de la Cultura del Ministeri d’Educació. Font: Arkitekt 1939/9-10: 202.

Així doncs, ¿va ser la materialitat fragmentària de l’arquitectura mesopotàmica treta a la llum per l’arqueologia l’origen dels projectes en forma de torre realitzats tant a Europa com a Turquia? ¿O bé aquests edificis es van inspirar en els dibuixos arqueològics publicats en la literatura científica per explicar i sostenir les diferents hipòtesis de reconstrucció? En tots dos casos la imatge es percep i s’utilitza com si fos la realitat, mentre que les formes arquitectòniques que aquesta imatge transmet tenen el poder d’encarnar significats diferents en contextos diferents.

No obstant això, ¿en quina mesura l’arquitectura moderna i contemporània es nodreix d’aquests dibuixos arqueològics? ¿I en quina mesura aquests dibuixos es deriven de la cultura visual individual o de la formació dels arqueòlegs que reconstrueixen l’arquitectura antiga? La majoria dels dibuixos de Robert Koldewey semblen suggerir la seva acceptació tàcita dels principis del racionalisme arquitectònic, mentre que Walter Andrae, deixeble de Cornelius Gurlitt a la Universitat de Dresden, sembla estar influenciat pels principis del Jugendstil alemany i les perspectives compositives en voga amb el renaixement gòtic als anys vint. Les reconstruccions arquitectòniques de l’arquitectura del Pròxim Orient antic i dels entorns urbans van estar fortament influenciades per projectes que aparentment eren molt coneguts en el moment en què es van dur a terme aquestes reconstruccions. Trobem exemples d’això en la reconstrucció en perspectiva de la ciutadella de Khorsabad (c. 1938), que recorda el National Mall and Memorial Parks de Washington, concebut per la Comissió McMillan (1901), o en el Projecte d’una ciutat de tres milions d’habitants de Le Corbusier (1922). Així mateix, una altra reconstrucció arqueològica molt més recent inspirada en un edifici modern pot ser el dibuix en perspectiva del Temple de Salomó de Theodor Busink (1970) (fig. 7), el model del qual probablement va ser el famós edifici d’oficines Larkin dissenyat per Frank Lloyd Wright (1906) (Fig. 8). Curiosament, els interiors de l’edifici de Wright (fig. 9) semblen haver inspirat també els interiors de la sinagoga de Plauen dissenyada per Fritz Landauer, destruïda durant la Nit dels vidres trencats (Kristallnacht) (9-10 de novembre de 1938) ( Fig. 10). No obstant això, aquest paral·lelisme tan sols ens indica que el famós edifici de Wright va servir de model per a una gran varietat de dissenys moderns, així com per a reconstruccions modernes d’edificis antics, malgrat ser una forma desconnectada del seu significat i funció.

Fig. 7. El Temple de Salomó segons la idea de Th. Busink, c. 1970. Edició gràfica posterior a la reconstrucció de Busink: Maria Gabriella Micale.

Fig. 8. Frank Lloyd Wright, edifici d’oficines Larkin, Buffalo, Nova York, 1906. Font: Wikiarquitectura.

Fig. 9. Frank Lloyd Wright, edifici d’oficines Larkin, interiors. Font: Wikiarquitectura.

Com a conclusió, podem afirmar que, a diferència de l’art figuratiu, que estableix una relació directa entre artistes antics i moderns, l’arquitectura mesopotàmica antiga només es fa present en el món modern a través de la mediació de la recomposició i interpretació dels seus fragments per part d’arqueòlegs i arquitectes. Però es tracta d’una mediació bidireccional, ja que els conceptes moderns d’espai i volum tenen un profund impacte en la manera com l’arqueòleg interpreta i comunica l’arquitectura antiga. Aquesta relació dual entre l’antic i el modern és precisament la clau per entendre la creació d’un repertori d’imatges prêt-à-porter de l’arquitectura del Pròxim Orient antic —imatges cada vegada més allunyades dels seus contextos artístics, culturals i arqueologics— que tenen el poder d’«orientalizar» l’arquitectura d’acord amb les necessitats, tant a Orient com a Occident.

Fig. 10. Fritz Landauer, sinagoga, Plauen, interiors, 1930. Cortesia de: Architekturmuseum Schwaben.

Traducció: Bernat Pujadas

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Back to top