Blog Fundació Joan Miró Fundació Joan Miró

L’art, com el joc dels escacs, requereix entrega i obertura per accedir-hi. Clara Laguillo, captivada per l’exposició Fi de partida: Duchamp, els escacs i les avantguardes, aborda el paral·lelisme entre els reptes de la pràctica i la recepció artística i la infinita combinatòria del moviment de les peces d’escacs.

Clara Laguillo forma part del Grup d’Experiència Estètica i Investigació Artística de la Facultat de Filosofia de la UAB i està finalitzant la seva tesi a la mateixa universitat al voltant de l’art de la performance i la seva relació amb la temporalitat.

17_01_2017
White Chess Set (Play It By Trust), Yoko Ono, 1966. Foto: Clara Laguillo

El repte de pensar

Hi ha un lloc comú que associa els escacs amb la intel·ligència. Com si saber jugar bé a escacs legitimés saber ser estrateg a la vida. N’hi ha que no en sabem massa, de jugar a escacs. Els estius, a Mallorca, abans de baixar al mar o havent sopat, grans i petits jugàvem a cartes, al dòmino, a la petanca, a dames xineses, a billar i un llarg etcètera d’activitats d’oci, i el que pitjor m’anava eren els escacs. Això feia que cada cop mostrés menys interès a jugar-hi, i em desentrenava progressivament —potser també per a la vida.

Em feia menys intel·ligent no tenir una estratègia fixada i no saber preveure la dels meus contrincants? Segurament sí, però no per manca de capacitat intel·lectual, sinó sobretot perquè allò amb què en realitat tenia a veure era amb la mandra de pensar, la mandra d’esforçar-me a projectar els moviments que em permetrien arribar a l’escac i mat.

Penso que aquesta mateixa mandra acompanya molts dels judicis que s’emeten sobre l’art contemporani. Potser un altre lloc comú és que l’art, pel fet de no tenir una finalitat concreta aparentment i d’estar assimilat a la contemplació durant el temps d’oci, ha de ser planer i relaxat, i, per tant, ens hauria d’interpel·lar amb un llenguatge comprensiu i universal: el de la sensibilitat.

Però el cert és que no sempre ho fa. De fet, gairebé mai ho fa tot d’una. L’art requereix la nostra atenció i el nostre esforç, com els escacs, dels quals podem conèixer les normes bàsiques, però, per gaudir-los, sovint cal una experiència —una formació—, una entrega i una obertura als camins infinits que desplega.

Les raons de l’art, tal com comenta Gerard Vilar a la seva publicació amb títol homònim, són les desraons del món: la violència, el dolor, el terror, la mort o la injustícia, així com tot el que és incomprensible i difícilment traduïble a un llenguatge proposicional, literal, com l’amor, la bellesa o la felicitat. Però malgrat que tots compartim aquestes desraons, que són també motors per a la pràctica artística, l’art demana una obstinació i una voluntat de desxifrar els seus llenguatges, que sovint resignifiquen des de les qüestions més mundanes fins als pensaments més complexos.

La pràctica artística és un repte sense límits de casuística, per als artistes, per al públic i per als experts que l’analitzen i el pensen, i ho és especialment des dels anys seixanta, quan el focus d’atenció es va desplaçar des de l’objecte artístic cap al procés de creació. I quan el fenomen performatiu va entrar en escena, tot reubicant el públic i atorgant-li un paper actiu, va començar a incomodar-lo, a fer-li palès que calia posicionar-se, que calia pensar i actuar. Novament, el paral·lelisme està servit: per jugar a escacs cal ser actius, i el final de la partida depèn de la pròpia interacció amb uns llenguatges no proposicionals.

La revolució s’anava donant des de les avantguardes, i especialment des dels primers ready-mades de Duchamp, que resignificaven els objectes de la quotidianitat, provocaven el públic i li demanaven que pensés i qüestionés el que tenia davant. No és casual, doncs, que Duchamp, a més de ser un artista fonamental per al desenvolupament de l’art contemporani, fos un jugador professional d’escacs.

No vaig triar no aprendre a jugar al joc dels escacs, em va fer mandra practicar-lo. Potser torni a provar-ho, ara que entenc que els reptes de la pràctica artística i la seva recepció són semblants a la infinita combinatòria dels moviments dels peons, els cavalls, les torres i els reis. No serà un terreny planer, sinó una muntanya. I a la muntanya, com als escacs i a l’art, s’hi ha d’anar preparat i s’hi ha de voler jugar i grimpar.

yoko ono

Comentari a la imatge: Yoko Ono va crear aquest concepte, el d’un joc dels escacs les peces del qual són totes de color blanc, que homogeneïtza el color de les peces, i al qual s’hi ha de jugar confiant en el contrincant. La proposta artística és reproduïble allà on es vulgui exposar, de manera que és una obra que té quelcom de conceptual, però sobretot una fisicitat colpidora, alhora que és performativa, perquè invita a jugar-hi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 comentaris

  1. Oriol

    Molt interessant, estic d’acord en que és un joc que de petits fa mandra, però un cop se supera passes a una complexitat emocionant!

    • Clara Laguillo Abbad

      Moltes gràcies pel teu comentari, Oriol. Estic d’acord amb tu que la complexitat del joc dels escacs és excitant, entre d’altres qüestions perquè es tracta d’un desafiament, de manera que si els reptes agraden: de cap!

Back to top