Blog Fundació Joan Miró Fundació Joan Miró

Lina Bo Bardi dibuixa és una exposició que posa en valor el profund sentiment de connexió que l’arquitecta va tenir amb el dibuix. Més que una eina de disseny, per ella el dibuix era un mitjà expressiu primordial alimentat per un fort sentit de la curiositat i el dubte. En l’article següent, Olga Subirós, arquitecta i comissària d’exposicions, ens proposa acostar-nos al treball de Lina Bo Bardi a través del seus records.

29_03_2019
Instal·lació del Circo Piolin al mirador del Museu de Arte de São Paulo, 1972 Aquarel·la, retolador i llapis damunt cartolina © Instituto Lina Bo e P.M. Bardi

Pedra, paper i circ

L’any 2003, vaig passar dues setmanes a São Paulo amb el meu fill, que llavors tenia dos anys i escaig. Vam visitar tres obres de Lina Bo Bardi: el Museu d’Art de São Paulo (MASP), la Casa de Vidre i el centre cultural SESC Pompeia. Va ser un regal poder anar-hi amb ell.

Recordo portar-lo en braços per la Casa de Vidre (1950-1951) sentint aquella emoció de pujar per l’escala a una casa dalt dels arbres i trobar-hi un espai diàfan ple d’objectes amb el bosc de fons. Els nostres ulls anaven saltant d’una peça a una altra en un espai ideal per a la descoberta. Alhora, el meu pensament no podia deixar d’associar la casa amb les Case Study Houses de Los Angeles, especialment la primera versió de la Case Study #8 de Ray i Charles Eames (1945). Les dues cases són l’expressió de l’esperit que un nou món, després de la Segona Guerra Mundial, era possible. Un món transparent, democràtic, flexible i fluid on l’arquitectura seria prefabricada, barata, eficient i bella.

 


Casa de Vidro, Lina Bo Bardi (1950-1951). © Instituto Lina Bo e P.M. Bardi

 

Case Study House #8, Ray i Charles Eames (1945). Dibuix publicat a Magazine Arts & Architecture, desembre del 1945

Passejant pel jardí vam trobar, amagada entre les plantes, la cabana de fusta pintada de verd, que havia estat l’estudi de la Lina i que, en aquell moment, era la seu de l’Institut Lina Bo Bardi. Tenia un aire de cabana concebuda per pensar, per a la concentració en el treball, en el disseny, com a acte íntim, jugar dibuixant, pensar amb les mans.

La visita al MASP ens va deixar amb la boca i els ulls ben oberts. Crec que vam tenir la sensació simultània de gravidesa i ingravidesa, la potencialitat d’aquell espai immens obrint-se a la ciutat sota la protecció d’aquella massa imponent.

 


Perspectiva do Belvedere. MASP, Lina Bo Bardi (1957-1968). © Instituto Lina Bo e P.M. Bardi

Perspectiva do Belvedere indicando intalação do circo Piolim. MASP, Lina Bo Bardi (1957-1968). © Instituto Lina Bo e P.M. Bardi

Els croquis Perspectiva do Belvedere i Perspectiva do Belvedere indicando intalação do circo Piolim em transporten a aquell moment: un ens mostra el buit i l’altre, la possibilitat d’acollir qualsevol tipus d’esdeveniment, tota la potencialitat d’un espai públic. Fent zoom en el dibuix, sembla que la Lina ens digui: «Pedra, paper o circ?», però no hem d’escollir, tot se’ns ofereix amb igual valor: natura i arts. No és casual, ho entenc com un manifest. La Lina hi dibuixa el que és un espai públic, democràtic, obert a la festa i a la participació.

«Quan el músic i poeta americà John Cage va viatjar a São Paulo, en passar per l’avinguda Paulista va manar aturar el cotxe al costat del MASP, va baixar i, caminant d’un costat a l’altre del mirador, va alçar els braços i va exclamar: “És l’arquitectura de la llibertat!”. Acostumada als elogis a la llum més gran del món amb càrrega permanent coberta en pla, a través del judici del gran artista era possible comunicar allò que fou primordial per a mi en projectar el MASP: el museu era NO RES, era l’eliminació d’obstacles, la capacitat de ser lliure davant de les coses.»[1]

A l’interior del MASP, la proposta de Lina Bo Bardi per a la instal·lació de la col·lecció d’art no hi era, però estava impresa en la meva memòria: la sala d’exposició habitada per les obres on la Lina sembla que ens convidi a jugar a cara o creu. Totes les obres ens reben de cara, com una multitud que ens interpel·la esperant entrar en diàleg amb nosaltres, sense mediació. La cara és l’experiència pura de l’obra i la creu és on la Lina deixa l’espai per a la interpretació: el títol, l’autor, la data, la tècnica. És un joc al qual ens convida a participar activament. L’alliberament de l’obra d’art de la paret és un exercici que Lina Bo Bardi ja havia vist fer a d’altres dissenyadors, com Franco Albini. En Lina Bo Bardi, no es tracta d’un efecte de disseny interessant, sinó que hi ha una intenció més radical, que és entendre la recepció de l’art com l’experiència d’anar a l’encontre de l’altre, del desconegut, oberts a la curiositat i a la meravella.

 


Pinacoteca del MASP. © Paulo Gasparini/Instituto Lina Bo e P.M. Bardi

Franco Albini, Pinacoteca di Brera, Mostra di Scipione e del Bianco e Nero, Milà (1941). Fotografia: col·lecció de la Fondazione Franco Albini

Al centre cultural SESC Pompeia (1977-1986) hi vam tornar tres dies seguits. No m’imagino millor manera de viure el SESC que acompanyada del meu fill. Vam explorar aquella mena de ciutat plena de racons i d’activitat. Vam començar a la biblioteca, on vam mirar contes en companyia de jugadors d’escacs; vam anar a veure com feien esport i ens vam animar a banyar-nos a la piscina; vam observar la gent anant al centre de salut i ens vam asseure a presenciar una petita obra de teatre en clau d’humor per conscienciar sobre les mesures de prevenció contra les malalties de transmissió sexual; caminant per un espai a manera de paisatge interior ple de plantes, vam creuar un riuet que ens va portar a una exposició d’Antoni Abad; visitant els tallers d’arts i oficis ens vam embrutar la cara i les mans; vam compartir taula al menjador i vam fer la migdiada. A tots els vèiem com nens i nenes que jugaven i ens vam sentir part d’ells i, tot jugant, vam experimentar un sentit de pertinença al lloc. Lina Bo Bardi, fent gairebé res ho aconsegueix tot: una fàbrica que havia allotjat un centre de producció i explotació passa a ser un lloc que s’obre a la vida, a l’intercanvi, a la cura, a la creació, a l’educació, en definitiva a la cultura.

«Ningú no hi va modificar res. Vam trobar una fàbrica amb una estructura preciosa, arquitectònicament important, original: ningú no la va tocar. […] Només hi vam afegir algunes cosetes: una mica d’aigua, una xemeneia. La idea inicial per a la recuperació d’aquest complex va ser la d’“arquitectura pobra”, no en el sentit d’indigència, sinó en el sentit artesanal, que expressa un grau màxim de Comunicació i Dignitat mitjançant els menors i més humils mitjans.» (Lina Bo Bardi por escrito, p. 192)

Lina Bo Bardi ens convida a jugar. A jugar en el sentit més polític i social del joc, amb la creació d’espais públics per a la celebració de la convivència i de les cures mútues en el sentit més ampli. Jugar fonent-nos en el que ens envolta, sense jerarquies, on presentació i representació, tradició i modernitat, on el viu i l’inert, l’humà i el no humà, coexisteixen en llibertat.

 

  
Nau d’activitats del SESC Pompeia, Lina Bo Bardi (1977) © Instituto Lina Bo e P.M. Bardi

 


Rio São Francisco do SESC Pompeia, São Paulo, 1977. Fotografia: Antônio Saggese

 

Logotip del SESC Pompeia, Lina Bo Bardi (1977-1986) © Instituto Lina Bo e P.M. Bardi
Sunny Sunday at SESC Pompeia. Fotografia: Marcelo Ferraz

 

[1] Lina Bo Bardi, Una clase de arquitectura, Facultat d’Arquitectura i Urbanisme de São Paulo, 1989. Font: «La gran vaca mecánica», de Mara Sánchez Llorens publicat a la revista Circo 2010-161, Madrid.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

1 comentari

  1. gran text explicatiu de Gloria Subiros fa entrar ganes d’anar a veure la expo i encara mes les obres en viu al Brasil

Back to top