Blog Fundació Joan Miró Fundació Joan Miró

Aquests dies, a la Fundació Joan Miró hi creix un jardí diferent, un jardí pensat per l’artista Pep Vidal perquè les abelles i els insectes pol·linitzadors tinguin el seu espai, sense límits ni condicions. Arran d’aquest projecte, Vicky Benítez, graduada en Belles Arts i jardinera de professió, ens ofereix una mirada nostàlgica a un món perdut, desnaturalitzat, en què impera l’artifici dels jardins organitzats sobretot segons criteris estètics. Vicky Benítez reclama la cura del jardí amb l’atenció conscient de qui cuida no el cos sinó l’ànima i reivindica els horts urbans com espais de cohesió social on la naturalesa (humana i no humana) pugui créixer i desenvolupar-se amb llibertat.

Aquest article i la instal·lació Mil Flors de Pep Vidal s’emmarquen dins el projecte Beehave, que es podrà seguir a la Fundació i en alguns punts de Barcelona a partir del febrer del 2018.

23_10_2017
Fotografies de © Vicky Benítez

El jardí no existeix, és una il·lusió

Vaig estudiar jardineria el 2001 a l’Institut Rubió i Tudurí i m’hi he dedicat des d’aleshores. Una de les coses que he après de la jardineria és que no sé res. Que tot el que tinc per cert és qüestionable.

Admiro les persones que parlen amb passió, però m’agraden més les que dubten, les que entenen que, en les múltiples capes que componen els coneixements, allò que desconeixem ens fa impossible copsar com és realment el funcionament de la vida.

Poema Walt Whitman. Molsa sobre paper

El jardí pretén domesticar la natura, la qual cosa no és possible, per tant, el jardí no pot existir. És impossible en tant que esmercem un gran esforç a mantenir ordenat un sistema que desconeixem en el seu funcionament més profund. Si veiem les plantes com a éssers inanimats, ens equivoquem, són éssers sentients, que es comuniquen i reaccionen en nivells que avui dia comencem a descobrir, com ens mostra Stefano Mancuso en aquest vídeo. Fa anys, segles, que investiguem, observem, classifiquem, ordenem les plantes i ara comencem a adonar-nos que el nostre sistema de creences és erroni.

A la ciutat triem les espècies vegetals segons la seva grandària, color, floració o capacitat de produir al·lèrgens que afectin les persones, i tenim la falsa impressió que els arbres triats es mantindran conforme a les nostres expectatives, els falquem en un forat d’un metre cúbic perquè hi creixin (amb sort) envoltats de formigó, i els demanem que no embrutin amb les seves fulles, els seus fruits o les seves flors. I com que no obeeixen, els mutilem. I com que emmalalteixen, a causa de les ferides de les mutilacions que els hem infligit, els tractem amb químics. I com que també ens molesten les herbes que apareixen al seu escocell, enverinem els sòls amb glifosat.

Dibuix Mala herba

Hem fet desaparèixer la tardor, i no em refereixo només al canvi climàtic, sinó a la tossuderia humana de voler ordenar i netejar tot allò que és natural. No fa tant de temps, quan tornàvem de l’escola una manta de fulles a terra ens anunciava l’arribada de la tardor, saltàvem al damunt, les recollíem per fer murals a l’escola. Ja no hi ha mantells de fulles, algú va decidir que eren brutícia, i la resta així ho assumim, podem els arbres perquè no llencin les seves fulles brutes als nostres carrers nets. La tardor ha desaparegut.

Hi ha jardins que són com quadres de l’Ikea, fets en sèrie, de disseny sobri i auster. Tots iguals. Són així perquè s’aplica la fórmula, la llista: plantes mediterrànies que són d’aquí i necessiten poca aigua; algun arbre, petit, que no embruti; ciment, i elements de mobiliari urbà de disseny impossible en les seves formes, perquè ningú hi passi massa temps, perquè no s’hi socialitzi, no fos cas que l’espai públic sigui útil i públic. Jardins que produeixen el desassossec del déjà vu. Són un no-lloc.

Plaça de Selva del Camp. Tarragona

En quin moment vam perdre la connexió amb la natura? En quin moment vam deixar de veure’ns com a part d’ella? Potser un vegada vam tenir aquesta comunicació, potser el camí és recuperar-la, entendre cada ésser viu com un individu amb necessitats específiques, no aplicar fórmules apreses, no aplicar llistes. Hem tendit a simplificar el coneixement, a aplicar-lo en llistats d’elements que no tenen una mirada global sobre les circumstàncies específiques de l’entorn. Tot el nostre coneixement es fonamenta en el que ens han explicat, en el que hem experimentat, en el que ens han dit que ha de ser. En el fons tots sabem que allò que és podria ser d’una altra manera, és a dir, la nostra percepció, el nostre coneixement i la nostra experiència són el fruit de múltiples circumstàncies i només canviant una de les variables canviaria el resultat. Si fóssim capaços de destruir el nostre sistema de creences, atomitzar-lo fins que no quedessin ni les partícules més petites. Mirar la vida amb ulls nous. Som irrellevants en el temps, les plantes ens ho demostren. Quan hàgim desaparegut, elles continuaran existint.

Hi ha jardins, d’aquells que alguns paisatgistes malintencionats qualificarien de kitsch, recarregats, que no segueixen llistes, on trobem aquelles plantes maleïdes, qualificades com a exòtiques i invasores, de les que s’expandeixen, es desborden. Busquen la utilitat de ser espais desordenats, naturals, caòtics. Entenen que el jardí no existeix, que és il·lusió, i s’alimenten d’aquesta il·lusió per tal de ser.

Un exemple és el jardí de la Bona Estrella, de l’Antonio, a Bonastre, un jardí secret, no accessible, perdut a la muntanya, un jardí per a la contemplació, no per al gaudi de la bellesa, sinó del pensament. Una mena de col·lecció de cactàcies que va iniciar fa quinze anys i a la qual dedica d’onze a setze hores diàries. Per l’Antonio la jardineria és una manera de ser present, de centrar el pensament, de fluir en el temps. Ell és l’arquetip del que considerem un jardiner des d’un punt de vista romàntic, home savi (coses de l’heteropatriarcat, que sempre es fica en el nostre imaginari) a força d’estar sol i meditar. L’Antonio duu a terme una construcció sorprenent i irreal, extensíssima, de gairebé tres hectàrees, milers d’hores dedicades a un projecte descomunal. L’Antonio és l’excepció. L’acceleració del temps i el sistema de producció han arribat a la jardineria per fer malbé el mite. Sí, i també per abolir la idea del gènere lligada al treball. Aquest jardí només és possible perquè es fa fora d’un sistema de treball retribuït.

Jardí de la Bona Estrella. Bonastre

Hi ha jardins/horts urbans útils, no tant per proveir d’aliment els que se n’ocupen, sinó per exercir de teixit cohesionador a la ciutat, cada vegada més anònima i individualista, espais perquè el que és públic s’entreteixeixi amb la natura. Llocs que lluiten contra la gentrificació, que es construeixen des de les voluntats de fer millor el barri, espais d’obertura tant en el treball cooperatiu com en el diàleg en la recerca del bé comú.

Hort La Vanguardia. El Poblenou

Hi ha un jardí en construcció, o potser hauria de dir en creixement, el de Pep Vidal, un jardí fet per a les abelles, en el qual elles decidiran alimentar-se del pol·len de les mil plantes (mil tàxons diferents) que hi germinaran, on elles vulguin i quan elles vulguin. On es fa palès que el jardiner posa i la natura disposa. M’alegra saber que hi haurà herbes i que ningú pensarà que són dolentes. Com vols que tingui maldat, una herba?

És preciós pensar en un jardí fet per alimentar les abelles en una ciutat on la seva normativa no permet l’apicultura urbana, un jardí fet de la il·lusió de qui sap que la natura no es deixa controlar. Les abelles viuran a Barcelona o on elles vulguin. Quina supèrbia pensar el contrari!

Sembra del projecte Mil flors de Pep Vidal a la Fundació Joan Miró, amb la col·laboració de l’Institut Rubió i Tudurí

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back to top