Blog Fundació Joan Miró Fundació Joan Miró

El vestíbul de la Fundació, dedicat a la fotografia amateur, acull l’exposició de Joaquim Gomis Brossa a la Ricarda i prepara la mostra D’un píxel un poema, de Cloe Masotta, en el marc de l’Epicentre Brossa, un programa d’activitats al voltant de la figura i l’obra de Joan Brossa, poeta i artista plàstic que va transformar la cultura catalana contemporània.

Cloe Masotta, professora, crítica cinematogràfica i programadora de cinema per a museus i centres culturals, ha desenvolupat un procés d’investigació sobre Joan Brossa al Programa d’Estudis Independents del MACBA. Al blog de la Fundació explica la seva immersió en l’univers de Brossa i relata com una successió de casualitats el fet que el poeta hagi passat a formar part de la seva vida.

19_04_2017
Fotografies de © Cloe Masotta

Una cita amb Joan Brossa

«L’art és vida, i la vida, transformació.»
Fregoli

«El poeta és com una pantalla que copsa un seguit d’associacions que li vénen de dins, jo només em limitava a no frenar res. Totes aquestes imatges i estats d’ànim els plasmava sense dirigir-los ni garbellar-los […]. Constatava les vivències que sorgien, era una labor de catarsi veritable i un viure amb totes les coses.»
Joan Brossa (Jordi Coca, Joan Brossa o el pedestal són les sabates, Editorial Pòrtic)

 Des del primer moment, per mi investigar Joan Brossa no va ser anar rere les seves passes, sinó avançar en companyia seva. I no vaig ser jo qui el va anar a trobar, sinó ell qui, d’una forma atzarosa i coincident alhora, em va venir a buscar. I va aparèixer tot llegint Foc al càntir i Gart, dos guions cinematogràfics escrits el 1948 i el 1949.

L’estiu del 2015, després de separar-me, sense casa i sense amor, em vaig tancar dins una bombolla a les golfes del Centre d’Estudis i Documentació del MACBA, a la peixera de vidre destinada als investigadors, i vaig llegir la correspondència de Brossa amb Tàpies, J. V. Foix, Arnau Puig o Modest Cuixart, entre d’altres. Obrint capses de material en procés de catalogació on trobava tota mena d’objectes de l’ingent Fons Joan Brossa: retalls de diari, jocs de màgia, targetes de visita… Cercant un fil per estirar per a la meva investigació. Foc al càntir i Gart van ser el llindar de la meva nova aproximació a Brossa, de qui sobretot coneixia els poemes visuals. En aquestes dues obres, a parer meu poc tractades pels analistes de la producció brossiana, vaig descobrir el seu afany experimental; i certes característiques que determinarien tota la seva trajectòria. De fet, els seus passatges em van catapultar a una nova noció del seu treball, i vaig passar a considerar tota la seva obra com una constel·lació en què esclata tota possible evolució cronològica. Tot s’interrelaciona des dels inicis del seu itinerari artístic i vital: teatre, poesia, els poemes visuals, la fascinació llibresca… I així vaig començar a pensar en Brossa com el mag i el transformista, aquest darrer encarnat en el gran Fregoli —i el seu deixeble Fregolino—, de qui vaig trobar un fascinant àlbum de retalls i una col·lecció de postals dels personatges que interpretava.

Aquell estiu del 2015 que em vaig trobar amb Brossa es van disparar un seguit de delicioses casualitats. De cop, els seus llibres em van venir a buscar. Amb Brossa va aparèixer l’amant que sense saber a què dedicava el meu agost em va regalar un exemplar signat per l’artista dels Sonets de Caruixa; al Mercat de Sant Antoni vaig trobar un exemplar dels Poemes objecte publicats a la col·lecció «Gart» el 1978; als Encants, sota una pila de llibres de tota mena, va aparèixer un poema visual, portada de la revista Nous Horitzons. També em vaig retrobar amb l’amic poeta que em va aconsellar i acompanyar en el procés d’escriptura i va compartir amb mi una traducció al català d’un retrat poètic de Brossa escrit per João Cabral de Melo Neto. I l’artista Frederic Amat em va obrir generosament les portes de casa seva per explicar-me els seus anys d’amistat i la seva col·laboració amb Brossa, des d’inicis dels anys setanta fins a la seva mort, el 1998. I em va ensenyar el fruit d’algunes col·laboracions amb ell, com el Llibre de la pluja. Poc després seria ell qui faria visible un d’aquells dos guions que mai ningú va filmar en vida de Brossa: Foc al càntir, rodada poc després de la seva desaparició. I amb Amat va sorgir la figura del mestre, una idea que personalment enyoro quan reflexiono sobre com es transmet el saber i el coneixement avui. En són aquelles persones que creen poderoses esquerdes per qüestionar-nos, a partir d’una relació entre aquell que sap i aquell que aprèn que no ha de ser necessàriament jeràrquica, sinó que també pot comportar un intercanvi de rols.

Brossa intempestiu. El títol de la investigació que vaig realitzar per al PEI (Programa d’Estudis Independents), del MACBA, va sorgir de la rotunda actualitat del pensament de l’artista i poeta. Com diu la cita de Giorgio Agamben extreta del seu assaig Què vol dir ser contemporani?, Brossa va ser aquell «que no s’adequava al seu temps ni s’adequava a les seves pretensions». Inactual, avançat a la seva època, Brossa escrivia cinema experimental en una Espanya ofegada per la dictadura franquista i participava en l’edició de la revista Dau al Set, on es trobarien Miró i Méliès, Cirlot i els altres editors de la publicació: Antoni Tàpies, Joan Ponç, Arnau Puig, Modest Cuixart i Joan Josep Tharrats. Brossa faria de la imaginació el terreny fecund des del qual contestar al tedi cultural que l’envoltava, mentre els seus amics viatjaven sovint a París. En la seva correspondència feia palesa la foscor i l’ofec regnants. I com creia en el poder de l’art de la poesia, per il·luminar-los. «Estic habitant a la foscor», escriu Brossa. I en una carta adreçada a Joan Ponç, datada entorn del 1949, hi llegim: «Animar un mapa que creixi pur, de l’escuma del mar, és cada dia més difícil. M’he acollonit? Els dies lents es retornen entre flames. El fenomen de la vida és una exaltació més o menys lluminosa».

A les golfes del MACBA vaig descobrir el número 7 (maig del 1949) de Dau al Set, dedicat a un altre mag, Méliès. En el cor d’aquest número s’hi amagava un text de Brossa encartat, groc com el sol, titulat «Joan Miró dels ventalls», sobre una exposició de l’artista català a les Galeries Laietanes. Aquesta, però, no va ser de les troballes més sorprenents. Si dic que Brossa em va venir a buscar és amb relació a l’aparició, per exemple, d’un programa de cinema —dels molts que el poeta va arxivar— d’una projecció de Jean Epstein al cinema Maldà. Doncs resulta que la meva investigació predoctoral va versar sobre aquest cineasta d’avantguarda francès.

Encara recordo la nit prèvia a la presentació oral dels resultats de la meva investigació. En la meva habitació il·luminada tan sols amb un llum d’escriptori, va irrompre un espiadimonis que, amb cert afany lector, va aterrar al costat del plec de fotocòpies que tenia sobre la taula. Sorpresa, el vaig fotografiar per immortalitzar aquell moment de màgia. Probablement es tractava d’una nova visita de Brossa des del futur, des d’on ens interpel·len les obres d’art o els poemes capaços de qüestionar el nostre present.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back to top