Blog Fundació Joan Miró Fundació Joan Miró

Recuperem un article que el crític d’art Arnau Puig va escriure per a la Fundació Joan Miró fa uns anys i que encara és plenament vigent. És una mirada al cos i a l’art sense límits, que ens connecta amb la proposta recent de recorregut en clau queer a la Col·lecció Joan Miró.

24_07_2021
Exposició Un cos sense límits © Fundació Joan Miró. Foto: Pere Pratdesaba

Un cos sense límits

Deia Miquelàngel, seguint una teoria platònica, que el cos emergeix complet i definit, sense ombres ni deformacions, tot fet i construït des de les aigües del mar o des de les bromes del cel. Ell mateix es penediria d’aquesta proposta tan ideal quan, en fer una de les pietats, els cossos resultaven estrafets però es mostraven més reals que mai. Aquí rauen dos conceptes ben contraposats del que és una representació del cos humà: si l’art ens ha de mostrar el que no existeix o bé la seva tasca és fer-nos presents les formes passionals que els cossos realment ofereixen (qui no recorda els crits que l’art ha plasmat?). En el món en què vivim els cossos tenen les formes de les nostres passions, les formes estimades o odiades, les que la ràbia entortolliga o les que el deliri afua. La forma dels cossos les creen les nostres visceralitats apassionades i segons el nostre proïsme. Ovidi, a les Metamorfosis, a la seva manera ens ho va lliurar amb tots els formalismes ben detallats.

D’això els artistes se n’adonaren després de tots els encotilladors idealismes que volien transmetre la falsa imatge d’un cos humà sense passions. Tanmateix, les mitologies clàssiques les havien transformat en cignes, toros, centaures, àligues o aus fènix; insòlita i real manera de mostrar els ímpetus i les rauxes dels sentiments i de les emocions.
Els artistes del XIX, i molt més els del segle XX, deixaren de banda les irrealitats formals i començaren a mostrar-nos els cossos en la seva presència real, la psíquica i la sentimental. Manet ens mostra la carn del cos amb el color que desitgem; Schiele, el fàstic i l’atractiu del que sabem que és el cos real; però Miró ens ofereix la impetuosa i ensems paorosa realitat material de l’acoblament amorós dels cossos, amb totes les concavitats i les prominències; de la mateixa manera que ho havia fet Picasso des de l’abrivada abraçada de la passió o des de la serra dentegada de la boca devoradora de cossos. També Duchamp, tot identificant carn i sexe des de la passió, ens deixa en la desesperació dels anhels insatisfets d’Étant donnés.

Exposició Un cos sense límits © Fundació Joan Miró. Foto: Pere Pratdesaba

El cos de la dona és aquell que, dins l’àmbit de l’art, als temps moderns hauria perdut la seva objectivitat, encara que, per venjança, el disseny la recuperés per una fosca eficàcia lasciva abans camuflada i ara ben clarament exposada. Però no és aquest cos femení que ha recuperat l’art contemporani, sinó –conjuntament amb el de l’home– el cos construït per les mentides, les insatisfaccions, les beutats i les prostitucions i les llangors, cossos que no tenen límits en les seves formes perquè s’agombolen en Bacon o s’esfilagarsen i s’aplanen tentacularment en de Kooning, on els colors passen de ser agres a mostrar-se endolcits, d’aparador de joieria.

Exposició Un cos sense límits © Fundació Joan Miró. Foto: Pere Pratdesaba

Però tampoc hi manca la beatífica presència ingènua, plana i esfilagarsada, de Chagall, o les destrossades desferres de Dubuffet. O els fragmentats, estrafolaris i malaltissos exvots de Tàpies o les cadavèriques guinyolades de Saura. Sense ignorar que el cos és també l’ens polític immoral i putrefacte que ens ha presentat Dix.
La diàfana presència corporal de la idea ha perdut els límits quan l’art ha entrat a la realitat del coratge i de la ràbia de la vida. Les formes s’han diluït en els colors de les passions i les línies han passat a ser sagetes que s’entaforen a l’indefinit o es rabegen en el desastre desesperançat. O les toves carns de Maillol es seccionen en Moore en petits monticles, afables però inaccessibles.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Back to top