Blog Fundació Joan Miró Fundació Joan Miró

Fa quatre anys que Serafín Álvarez treballa amb alumnes de batxillerat artístic amb l’objectiu d’acostar-los a l’art contemporani, posant-los en contacte amb processos de treball professional i fomentant un pensament crític envers la creació artística. Aquest curs, la pandèmia ho ha trastornat tot.

Orbitant en una habitació

Gravitacions és un projecte d’educació artística que vaig iniciar l’any 2016 en col·laboració amb la Fundació Joan Miró. De forma resumida, cada curs escolar ens aproximem a algunes maneres de fer en art contemporani amb un grup de batxillerat. Seguim la programació de l’Espai 13, visitant les exposicions, entaulant contacte directe amb artistes, comissaris o comissàries i altres agents i produint els nostres propis treballs nascuts de les coses que hem vist, sentit, pensat, dit i discutit. A final de curs, organitzem una exposició a la mateixa Fundació amb una tria d’aquests treballs, i mirem enrere per valorar en retrospectiva tot el que hem viscut, des de la primera exposició que vam visitar i que va sacsejar amb força les nostres concepcions sobre l’art fins a aquesta última, la nostra pròpia mostra, que per a molts dels participants suposarà la primera vegada que exhibeixen públicament les seves creacions. Una exposició final a la qual arribem després de molta feina i d’una intensa corba emocional de nervis, excitació, estrès, dubtes, cansament i satisfacció.

En el terreny personal, un dels aspectes que més m’interessa de Gravitacions és que ens permet experimentar de primera mà una miríada de processos que normalment són invisibles des de fora, la gran massa submergida de l’iceberg sense la qual la punta no se sostindria. El contacte directe amb professionals, així com idear, realitzar i exposar els nostres propis treballs, ens dona accés a una infinitat d’experiències que la major part del públic d’una exposició no acostuma a conèixer: idees rebutjades però imprescindibles per a la maduració del projecte; influències; assajos i prototips; moments d’excitació i moments de crisi; obstacles i solucions; així com multitud de tasques que van més enllà de la producció dels treballs exposats i de persones que, amb sort, apareixen tímidament als crèdits. Parlo de tasques com ara el muntatge, la il·luminació, la redacció d’un full de sala, el disseny d’un cartell, la comunicació, la documentació i un llarguíssim etcètera. Un entramat complex d’ítems molt diversos que, després d’haver-lo viscut en primera persona, ens proporcionarà una visió una mica més àmplia del que suposa treballar en art, suposarà un matalàs de base per continuar formant-nos en aquest camp si així ho decidim i ens donarà eines per apreciar amb més criteri qualsevol activitat cultural.

Aquest curs 2019-2020, el projecte Gravitacions, com tota la resta, s’ha vist fortament afectat per l’estat d’emergència declarat per intentar frenar la pandèmia. De sobte, gairebé sense temps per reaccionar, ens vam veure forçats a continuar amb el projecte a distància i des de casa. Aquí m’agradaria fer un esment especial a en Paco Rico i a la Fanny Figueras, professors de l’Institut Moisès Broggi, el centre que ha participat en aquesta edició, així com als i les estudiants, ja que són ells els que veritablement s’han ocupat que el projecte tirés endavant malgrat les adversitats, posant-hi immenses dosis d’energia, dedicació i constància.

A l’inici del curs, fortament inspirats per algunes de les bases conceptuals generals del cicle Gira tot gira de l’Espai 13 entorn de la idea de produir petites variacions en la percepció de la realitat que permeten o provoquen observar-la d’altres maneres, els i les participants del projecte van treballar amb empenta i il·lusió qüestions com els codis socialment pressuposats sobre la base de l’edat (4dv1c3); el desdoblament, l’ombra i el reflex (Sense títol i Superficialitat); l’adolescència com a ritu de pas (Twirl i les dues obres titulades Canvis); l’experimentació formal en relació amb motius que al·ludeixen a l’acció de girar present en el títol del cicle i a la consegüent desorientació (LaBucle i Cicles), i les alteracions en la percepció sensorial de l’espai físic, amb el cos com a protagonista (Trencadís, Praileaitz).

Després, va arribar l’estat d’emergència. El desconcert, l’alteració de la percepció i l’experiència esbiaixada de la realitat van deixar de ser conceptes al voltant dels quals reflexionar per convertir-se en experiències molt reals amb què s’havia de conviure. Els adolescents han estat un sector de la població especialment vulnerable al confinament. El distanciament social és del tot contrari a la idea mateixa d’adolescència, a l’impuls i la necessitat d’afirmar-se a si mateixos com a individus més enllà del niu familiar, de passar temps amb els seus amics, de córrer riscos, d’experimentar i relacionar-se amb els seus cossos i amb les seves emocions. El món de molts adolescents gira entorn de l’aspecte social, i aquest món s’ha vist abruptament truncat i ha deixat a la cuneta moltes relacions personals i sentimentals, desitjos i aspiracions envers esdeveniments importants que han estat fràgilment adaptats, incertament ajornats o directament cancel·lats, i amb això han augmentat els riscos de trastorns com la depressió o l’ansietat. En el primer bloc del projecte, vam veure que l’adolescència com a ritu de pas era un tema que inquietava gran part dels participants, i el confinament ha desmembrat aquest procés.

La gran part de treballs produïts durant aquest període donen compte directe d’aquestes qüestions. «El conjunt de l’obra representa la sensació de pressió que una persona pot patir quan té ansietat o un atac d’ansietat. Amb més intensitat a causa d’aquest confinament en què no hi ha sortida, escapada o distracció d’aquests sentiments», escriu Paula Parrilla sobre la seva obra Deal With. Gairebé totes les obres i les descripcions de les seves companyes i companys expressen inquietuds semblants. La gran majoria tracten sobre la clausura i l’aïllament, i tan sols algunes són capaces de mirar enfora.

Durant aquest curs, hem passat d’imaginar-nos el mareig suggerit en el títol del cicle a l’experiència onírica de la vida confinada. La desestabilització resultava molt més excitant quan la tractàvem de manera abstracta i controlada a l’aula, al costat de les nostres companyes i companys, que no pas ara que ens venia imposada a casa nostra, tancats amb les nostres famílies. Però, malgrat tot, ha estat un procés interessant, si bé dur i extrem i, en alguns casos, catastròfic. Ens ha servit per adquirir noves perspectives, per replantejar-nos la realitat des de la intimitat, per conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i als nostres parents més propers, per posar l’interès col·lectiu per damunt dels interessos individuals i per donar un nou valor a coses que ens han mancat que abans donàvem per descomptades. Pot semblar cínic, però el confinament ens ha ajudat a madurar, per allò que de l’adversitat neix la força. Ens ha forçat a experimentar en la nostra pell i en la nostra psique aquelles «variacions en tot allò que és reconeixible i familiar» que proposava el discurs comissarial de Gira tot gira. El curs i el confinament s’han acabat, però encara tenim les seqüeles del mareig, el terra continua essent inestable i encara no ens sentim capaços de trepitjar-lo amb fermesa. Presentar a través d’aquest blog una mostra dels treballs que hem realitzat no acaba de satisfer aquella il·lusió que ens produïa la idea d’exposar a la Fundació Joan Miró, la qual cosa, donades les circumstàncies, ha resultat impossible. Però sí que ens permet deixar un registre de les sensacions que hem viscut, i que hem expressat en aquests treballs. I també ens permet mirar enrere i fer balanç d’una intensa corba emocional.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back to top