Blog Fundació Joan Miró Fundació Joan Miró

Fins al 20 de gener i coincidint amb l’exposició Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya, el col·lectiu Hèlia Dones presenta l’exposició d’autoretrats Senyes d’identitat. El projecte respon a un llarg procés d’introspecció i aprenentatge, però el resultat és terapèutic i alliberador.

17_01_2019

Només sí és sí. Mirades de dones resilients

La mirada des d’una càmera fotogràfica resulta alliberadora i és una meravella com a eina creativa i com a vector per explicar vivències i expressar sentiments. És molt curiós que quan agafes la càmera pots apropar i allunyar l’objectiu, metàfora d’endinsar-te en el teu ésser, però alhora de prendre distància de les teves preocupacions, cosa que de vegades és molt necessària per entendre, processar i continuar avançant.

Des d’aquestes lents gairebé màgiques miro el grup de dotze dones que hem participat en aquest revelador taller de fotografia sota el guiatge de dues mestres fotògrafes brillants, Eugenia Ortíz i Mon Casas, de CliCme, gràcies a la iniciativa de Montse Quer, responsable d’accessibilitat de la Fundació Joan Miró. I això és el que veig.

Les nostres històries són molt diferents. Es podria dir que el denominador comú és el fet d’haver patit alguna discriminació per ser dones. Discriminació que en alguns casos s’ha posat de manifest en la violència física, però que en altres s’ha reflectit en allò tan simple de no respectar el «només sí és sí», o bé en menyspreu o desdeny a la feina… Tanmateix, malauradament, aquesta discriminació ens uneix en certa mesura a totes les dones, com també a determinades ètnies, determinades classes socials, determinades maneres d’estimar… Vaja, que vivim en societats basades en un funcionament jeràrquic i explotador, per la qual cosa poca gent es troba al marge d’aquesta estructura dominadora i generadora d’odi cap a les persones diferents, que trenquen motlles, i de vegades fins i tot també cap a nosaltres mateixes. Perquè, no som diferents totes les persones?

Per tant, crec que és més bonic pensar que el que ens uneix és el nostre coratge. La nostra resiliència. Les nostres ganes de sentir-nos bé amb nosaltres mateixes i amb el món. La fortalesa que hem tingut per apropar-nos a l’associació Hèlia Dones buscant suport. Perquè, contràriament al que es creu, per demanar ajuda cal ser molt forta i tenir molta autoestima per acceptar una mà oberta i paraules d’encoratjament.

Ens contemplo des de l’objectiu, però no veig objectes. Veig personalitats riques i complexes, mirades diferents a la meva, que m’inspiren a prendre’m les dificultats amb més filosofia. Veig subjectes amb una capacitat sorprenent de crear, de sentir, d’expressar, de donar i de rebre calor, i també de generar i aprendre nous coneixements. I, sincerament, sento molta llàstima per aquelles persones pobres per dins, que no han sabut percebre tota aquesta bellesa i ens han tractat malament.

Costa d’entendre; segurament no tenien les lents ben enfocades (pot ser difícil enfocar bé en la vida). Perquè, quan moc la roda de l’objectiu i trobo aquest equilibri en què puc captar tot el detall del que vull mostrar en una imatge, el que veig en les meves companyes són uns colors molt vius, que a mi no produeixen altra cosa que un sentiment d’admiració i gratitud.

Set setmanes és el que ha durat un projecte que va néixer d’un grup de dones, per i per a dones. En certa manera, aquest taller ens ha canviat la vida des de diferents punts de vista. A través de l’objectiu de la càmera, ens hem adonat que la vida es pot veure des de molts angles, que adquireix tonalitats i clarobscurs segons la llum que rebis, que has de trobar-te en el moment adequat i fixar-te en els petits detalls que et permeten viure en el present, reflexionar, sentir la tempesta i després la calma, i veure les coses belles que hi ha al teu voltant.

Aprendre a usar aquests recursos artístics pot ser molt útil per afrontar aquells moments en què et trobes en la foscor, amb prou feines veus res, estàs sola i tens por. Són situacions de les quals és difícil sortir, i les eines per expressar-te són excel·lents per processar el sofriment, sense que s’enquisti, i emprendre nous camins.

A més, iniciatives com aquesta són essencials per generar xarxes de dones que es troben en situacions semblants. Tot i que no coneixes ningú i totes som diferents, quan estem juntes, ens uneix una força i un suport que abans no sentíem.

En aquest sentit, és important destacar que aquest projecte de la Fundació Joan Miró s’ha fet posant el focus en el treball en equip i de cooperació. De fet, aquest plantejament es reflecteix fins i tot en el resultat obtingut en l’exposició; per exemple, l’espai d’imatges de cada participant el construeixen les fotos preses per cada una, però també les mirades de la resta. Veiem, doncs, un resultat preciós que plasma aquesta manera de treballar, en què les nostres individualitats són parts que hem anat trenant i que s’han sumat amb un objectiu final comú, que és l’exposició.

Alegria, companyonia, les ganes que arribi el dia en què hi ha taller, la il·lusió que no acabi mai aquesta bonica experiència… són algunes de les moltes vivències que hem tingut. I encara que tot té principi i final, ens queda una llavor fructífera d’una cosa tan bella com ha estat enamorar-nos d’una càmera fotogràfica. I això ja no té marxa enrere.

Esperem que moltes dones puguin viure l’experiència d’aquest taller, que ha deixat una petjada indeleble i per a tota la vida en les que hi hem participat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Back to top