Blog Fundació Joan Miró Fundació Joan Miró

Als anys noranta, el crític i comissari francès Nicolas Bourriaud va establir les bases del concepte d’art relacional al seu assaig Esthétique relationnelle (Les presses du réel, 1998). Segons la teoria de Bourriaud, l’obra es presenta «com una “durada” que ha de ser viscuda, com una obertura al diàleg il·limitat».

En aquest context, en què es prioritza la relació del públic amb l’objecte artístic, Jordi J. Clavero, cap del Departament Educatiu de la Fundació Joan Miró, reflexiona sobre el concepte d’obra d’art i la seva constant mutació, lligada a les experiències personals viscudes per cada visitant.

07_09_2017
Foto: Jordi J. Clavero, 2016

L’objecte perplex

L’obra d’art interpel·la el seu temps. L’obra d’art dialoga amb el seu temps com a part d’un diàleg amb el Temps. I com a part d’un diàleg amb la Història. L’obra d’art dialoga amb la successió de presents que és la Història. I l’obra d’art dialoga amb les històries i amb els presents simultanis dels subjectes que la contemplen. L’obra no és unívoca. L’artista potser pensava que creava una obra unívoca; però, mentre que l’artista era contingent, l’obra el transcendia. L’obra no és mineral, l’obra és un organisme en constant mutació. La seva mutació no és biològica, sinó perceptiva i cognitiva. La mutació és invisible i intangible. La mutació pot ser única o múltiple. El temps informa la mutació, però no hi ha mutacions històriques ni universals. Totes les mutacions són originals i es poden replicar (contestar) i no es poden replicar (reproduir). L’obra d’art no és concebible sense mutació, perquè l’obra d’art és inconcebible sense un subjecte de confrontació.

El concepte obra d’art no es pot aplicar a cap obra concreta per se, i sí, en canvi, a l’obra concreta dotada de la pàtina d’innumerables estrats de mirades invisibles. Una obra d’art no ho és sempre i en tot moment. Una obra d’art ignorada és només una obra d’art en potència. La condició sine qua non de tota obra d’art és la mutació. Cap obra d’art pot ser descrita, ja que és impossible compilar totes les mutacions que ha experimentat. L’obra d’art és dinàmica, perquè la seva naturalesa rau en la mutació. L’obra d’art no s’adreça a tothom, sinó a cadascú. Cada subjectivitat és diversa i irreductible. La mirada, la interrogació, també és diversa. I és inèdita. L’experiència de la mirada —l’instant, o l’interval, i el transcurs de la interrogació— és insondable i intransmissible. El singular acarament de l’objecte amb un subjecte constitueix la morfologia transitòria de l’obra d’art.

L’obra d’art és, així, l’experiència única, irrepetible, alhora infinitament replicable i impossible de replicar, d’una mutació subjectiva intransferible.

L’obra d’art no és el cos ni les cicatrius del temps impreses o pressentides en el cos, sinó la inspecció de les cicatrius, la diagnosi sense proves, sense instruments de precisió. És l’examen circumstancial de les ferides recents, encara sense cauteritzar, la inspecció ocular, el reconeixement a ull nu del cos.

L’obra que no és escrutada és un objecte inútil, perplex.

Vet aquí alguns exemples d’aquesta perplexitat (la relació podria ser infinita, perquè una obra d’art confinada en un magatzem no és una obra d’art, perquè una obra d’art en la foscor nocturna del museu no és una obra d’art, perquè el manuscrit inèdit d’un llibre no és més que una raima gargotejada per un insomne):

– Els disset caps colossals olmeques trobats al golf de Mèxic, sepultats durant tres mil·lennis. Atònits o melancòlics, els rostres conserven encara la mirada estupefacta dels zombis.

Font de la imatge

– Bona part dels 526 manuscrits —els microgrames— de Robert Walser, perpetrats amb una criptocal·ligrafia atapeïda. «Com una fuga tímida lluny de l’abast del públic» (reveladora precisió de Carl Seelig, amic i protector seu), es resisteixen a sortir del coma induït per l’autor.

Robert Walser, Micrograma 131, abril, 1926. Font de la imatge

– La letargia marina dels Guerrers de Riace, la seva absorta inexistència ahistòrica en el vast aquari mediterrani, a la mercè dels corrents. La inanició secular els ha amagrit.

– Els Sun Tunnels, de Nancy Holt, enormes tubs cilíndrics erigits enmig del desert de Utah, embadalits entre els solsticis d’hivern i d’estiu.

– Les obres solitàries i perplexes de quatre col·legues artistes que Daniel Silvo sostreu a la galeria i, equiparant-se als Tucson Samaritans, abandona en llocs remots prop de la frontera que separa els Estats Units de Mèxic.

– Les decoracions geomètriques al pastel de David Tremlett en cases abandonades de Tanzània i de Portugal, ja només rastres d’un polsim vermellós o groguenc, partícules ingràvides consternades.

– L’Eneida que Virgili volia consumida per les flames, la que tots coneixem (si no l’haguéssim conegut), assumpte literari de Hermann Broch a Der Tod des Vergil.

– Manuscrits i cartes que Kafka demana que siguin destruïts. El seu amic més fidel, Max Brod, desoint la seva voluntat, els llega al món, a una cadena de generacions d’escriptolectors i de lectoescriptors. Obres ressuscitades, obres d’art.

– A Ten Mile Walk England, de Richard Long, és, avui, un mapa; un succedani que informa del lloc i de la distància recorreguda pel caminant. L’obra no és, no existeix; és una entelèquia en un full desplegable que descriu una natura mesurable i civilitzada.

– Tota l’escriptura d’Osvaldo Lamborghini posterior a l’èxit El fiord. L’autor es desentén de publicar i nega, així, a la creació el dret elemental a ser admirada, imaginada, criticada, maleïda.

– Exposició Murals a la Fundació Joan Miró. Intervencions directes a la paret de Paul Morrison, de Brian Rea, de la Coopérative Féminine «Djida»… El diumenge 6 de juny, últim dia de la mostra, es decreta un canvi d’estatus: les parets són repintades, silenciades.

Paul Morrison, Taraxacum albidum, 2010. Foto: Pere Pratdesaba

– Hi ha fotografies que mostren Zhan Wang durant l’acurada i, tanmateix, fugaç rehabilitació d’un edifici en ruïnes de Pequín. El darrer àpat del condemnat a mort, l’amortallament: les excavadores enderroquen l’edifici abans que acabi la feina, abans que ningú pugui veure l’obra, abans que sigui una obra d’art.

– Si la metonímia «l’artista és l’obra d’art» és plausible, el colombià Andrés Caicedo ha privat la creació del seu aliment. El seu suïcidi programat posa fi a la tirania de l’obra d’art i certifica el triomf de l’artista, de l’home. Els seus llibres Mi cuerpo es una celda i El libro negro han restat en la indiferència trenta anys.

– Una càpsula del temps concebuda per Lúa Coderch i feta amb la col·laboració d’un grup d’alumnes de secundària. Enterrada en un dels jardins adjacents a la Fundació Joan Miró, l’obra (la peça, el cofre) s’estarà en guaret vint anys. El temps, suspès allà baix; un taüt de temps. D’aquí a dues dècades emergirà i serà alguna cosa. Les mirades perplexes dels testimonis de l’exhumació s’emmirallaran en la perplexitat de la cosa, una amalgama d’objectes d’una tecnologia desfasada. Objectes neovintage o els components d’una obra d’art redescoberta. La nostàlgia del captiveri o el moment, calculat, en què l’obra d’art tornarà a ser-ho.

Foto: Pere Pratdesaba, 2015

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 comentaris

  1. Montserrat Morales

    Interessants les reflexions de Jordi Clavero, especialment en subratllar que “L’obra d’art no és concebible sense mutació, perquè l’obra d’art és inconcebible sense un subjecte de confrontació”.

    • Equip de redacció

      Moltes gràcies pel teu comentari, Montserrat.

Back to top