Blog Fundació Joan Miró Fundació Joan Miró

L’any 1918, Joan Miró va pintar un retrat del seu amic Heribert Casany. Berta Jardí rescata de l’oblit el personatge d’Heribert a la seva novel·la L’home del barret (Univers, 2019) i desvela la història que s’amaga darrere el quadre.

Per al blog de la Fundació, l’autora ens descobreix el periple extraordinari que va fer el quadre, des que el va pintar Miró fins a exposar-se al Kimbell Art Museum de Fort Worth (Texas). El viatge de l’obra, envoltat de cavalls i automòbils, està misteriosament connectat amb la vida del personatge retratat.

23_10_2019
Retrat d'Heribert Casany. Joan Miró, 1918 © Successió Miró, 2019

Cavalls i automòbils

El 1918, Joan Miró retrata el seu amic Heribert Casany assegut en un cadira de boga blava i contra un fons pla de color groc gira-sol en el qual pinta un petit quadre amb un automòbil. A Casany el fa posar amb un bombí com els que duien molts xofers d’aquella època. L’obra, propietat del Kimbell Art Museum de Fort Worth (Texas), està catalogada actualment com a Portrait of Heriberto Casany, però abans al quadre també se l’havia conegut com L’home del barret o El xofer.

El cotxe i el barret de xofer son una al·lusió del pintor a l’empresa familiar dels Casany. Francisco Casany, el pare de l’Heribert, era el propietari de la Compañía General de Coches y Automóviles, el negoci de lloguer de carruatges de cavalls i automòbils més important de la Barcelona de principis del segle xx.

Carruatge de la companyia Casany

Picadero Americano, escola d’equitació de la família Casany

A Miró la imatge de l’automòbil l’atrau. S’imagina que en el futur les pintures seran de carrers «amb grans cases, amb sorolls de bocines […], amb gent que corra esbogerrada i amb tramvies i metropolitans», diu en una carta d’aquella època al seu amic Ràfols. A l’Heribert els cotxes no li devien fer ni fred ni calor, perquè aleshores ja s’havia desentès totalment del negoci familiar dels carruatges. Vivia per a l’art. Volia ser ceramista.

L’home del barret va exposar-se el 1918 a Barcelona i dos anys després viatjava cap a París. La tela formava part d’una exposició, la primera de Joan Miró a l’estranger, que es presentaria a la Galerie La Licorne, una sala a prop dels Camps Elisis. Del quadre no en tornem a tenir notícies fins el 1928, quan viatja a Brussel·les amb altres obres del pintor per exhibir-se a la Galerie Le Centaure, una galeria on René Magritte havia exposat els seus primers quadres uns anys abans.

Magritte, coetani de Casany i de Miró, va pintar molts homes amb bombí, desenes d’homes amb bombí i abric negre, tots ells idèntics i estàtics com maniquins. Personatges solitaris o acompanyats de llunes, pipes, espelmes o paraigües. La reiteració de determinats temes és una cosa molt comuna en l’obra de Magritte; els joqueis són un d’aquests temes recurrents. A mitjan anys seixanta, el pintor va abordar un tema enigmàtic, com la majoria de les seves obres, en un quadre en què apareix un automòbil de principis de segle conduït per un xofer i que transporta al seient del darrere un senyor amb bombí. Damunt del sostre del vehicle avança en paral·lel un joquei muntant un cavall. Precisament referint-se a aquesta tela, l’artista explica en una carta a un amic seu que quan la pintava s’havia imaginat un automòbil amb un volant fet amb cansalada.

Però, a banda d’aquesta anècdota, d’interpretació encara més enigmàtica, i de bombins, joqueis i automòbils, Magritte també va pintar René Gaffé, el col·leccionista belga que va comprar el retrat d’Heribert Casany. A Gaffé el pinta davant d’un paisatge irreal i pla de color blau mar d’on sobresurt una roca. Polidíssim, elegant com un home de negocis de la City de Londres, clenxinat i amb unes ulleres rodones de muntura metàl·lica fina, Gaffé sembla impregnat de la freda blavor de la tela.

Retrat de René Gaffé. René Magritte, 1942 © Adagp, Paris, 2019

Uns anys després d’adquirir el retrat de Casany, René Gaffé el va vendre al galerista Pierre Matisse, fill del pintor Henri Matisse. El desembre del 1937, Matisse va exhibir la tela en una exposició dedicada a Miró que va organitzar a la seva galeria de Manhattan.

I el quadre va seguir rodant. Dos anys més tard el comprava el rei de la indústria de l’automòbil, Walter P. Chrysler, que el va conservar fins el 1950. La tela va tornar a canviar de mans encara dues vegades més, fins que finalment, el 1984 —pocs mesos després de la mort de Miró— va ser adquirida per la fundació del Kimbell Art Museum de Fort Worth, on s’exhibeix actualment.

La broma que havia començat Miró pintant un automòbil en el retrat del fill de l’amo de la Compañía General de Coches y Automóviles —el noi que no volia saber res de cavalls ni de cotxes— l’atzar es va encarregar de continuar-la fins a la seva mort. Primer, que les dues galeries europees on es va exhibir el retrat tinguessin nom de criatura fantàstica amb essència de cavall, l’unicorn i el centaure. Més endavant, que Magritte, l’autor de l’enigmàtic quadre del joquei galopant damunt del cotxe, pintés el retrat del col·leccionista que va comprar el retrat d’Heribert Casany. Després, que el quadre anés a parar a mans d’un fabricant de cotxes. I, finalment, que el retrat acabés en un museu de Fort Worth, una ciutat famosa internacionalment pels seus rodeos.

Cavalls i automòbils van perseguir l’Heribert tota la seva vida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back to top