Blog Fundació Joan Miró Fundació Joan Miró

Com els camps de força que mantenen unides les partícules en els àtoms, les connexions aparentment allunyades entre narratives i individus es converteixen, de vegades, en reflexions afins. És el cas de la trobada fortuïta entre l’aïllament, tema principal del cicle de l’Espai 13 La possibilitat d’una illa, i el fil de pensament que Agustín Fernández Mallo teixeix subtilment en aquest nou article per al blog.

Agustín Fernández Mallo, físic i escriptor establert a Palma i autor, entre d’altres obres, de la trilogia Nocilla Dream, Nocilla Experience i Nocilla Lab, forma part del panorama actual de la literatura i de l’art contemporani. La seva darrera novel·la és Trilogía de la guerra.

Fotograma de «L’Odissea», de Bárbara Sánchez Barroso. Cortesia de l’artista

La (im)possibilitat d’una illa

La possibilitat d’una illa, títol magnífic i suggeridor, perquè a l’instant ens obliga a preguntar-nos per la pertinència del seu oposat: la impossibilitat d’una illa.

Arxipèlag (definició): «Conjunt d’illes unides per allò que les separa». En efecte, imaginar una illa indueix immediatament a la seva impossibilitat com a territori aïllat, a pensar en totes les coses que compostes per arxipèlags ens envolten: les xarxes d’objectes i els seus enllaços socioeconòmics, els camps de forces que mantenen unides les partícules en els àtoms, la mirada còmplice que fa d’enllaç entre individus en un bar quan el volum de la música els impedeix articular cap paraula, i també ens porta a pensar en la memòria, perquè la memòria és un mar, la memòria és enllaç. Fins i tot l’asceta estableix connexions amb una imaginada humanitat per no naufragar en l’aïllada materialitat del seu cos. No podem pensar objectes ni subjectes absolutament separats. Existeixen fragments de món, sí, però això no indica que estiguin absolutament escindits, perquè una cosa completament fragmentada ni tan sols podrà ser assimilada per una consciència.

En la cosmovisió contemporània, la impossibilitat d’una illa es tradueix en la presència de xarxes. Fins no fa gaire no sabíem que les xarxes són l’estructura profunda —o almenys una de les estructures bàsiques— del que anomenem realitat. Els clàssics imaginaven la formiga unida directament al Creador; avui, a través d’una xarxa tròfica, la sabem unida als elefants. Els no tan antics pensaven que el cervell es componia de zones que tenien el seu mirall fora, a la natura, i que amb prou feines hi interactuaven; des que Ramón y Cajal va dibuixar per a nosaltres un primitiu i valuosíssim mapa del cervell, sabem que l’activitat cerebral són neurones unides per una xarxa que no para de parlar amb el seu exterior, i, per acabar-ho d’adobar, sabem que es tracta del mateix tipus de xarxa —la mateixa topologia matemàtica— que moltes altres xarxes, com per exemple Internet. També sabem que les relacions personals entre individus en una societat moderna —és a dir, no tribal— s’ordenen espontàniament no en una estructura de baules lineals d’una cadena sinó en una fusió de xarxes socials —ja siguin xarxes físiques o internautes—, o que l’intercanvi de fluxos de mercaderies als mercats, tant als mundials com als locals, presenta la mateixa topologia reticular que la citada xarxa d’aliments que uneix la formiga amb l’elefant.

No obstant això, l’aïllament ha tingut i té predicament i prestigi, sobretot a través de figures heroiques, mitologies construïdes per societats que en un moment històric determinat necessiten donar una explicació a allò que no s’acaba d’entendre. És el cas dels dos grans mites fundadors de la idea del viatge a Occident: Ulisses en la tradició hel·lènica i Moisès en la judeocristiana. Per poc que es pensi, les grans revolucions socials s’han construït a l’entorn de persones-illa que, suposadament incompreses, s’han replegat en els seus propis pensaments o accions per emergir com a veritables màrtirs, irradiacions que són relat, és a dir, conjuguen el nus mai aïllat que barreja realitat i ficció: el judici i condemna a mort de Sòcrates —aquella estranyíssima illa merament verbal de la història del pensament— funda la filosofia hel·lènica; el judici i crucifixió de Jesús dona lloc al cristianisme; la condemna a Galileu generarà la ciència moderna; l’autosacrifici i la bogeria fins a la mort de Nietzsche seran inspiració, gairebé cent anys més tard, del pensament postmodernista; l’aïllament radical de David Thoreau i la seva relació delirant amb la natura il·luminarà una nova cosmovisió de l’entorn no humà; Ludwig Wittgenstein, amb la cabana que  construeix el 1914 en un fiord aïllat de Noruega —on sumit en violentes depressions es retirava a filosofar—, fundarà tota una ona expansiva, encara avui mítica entre els filòsofs, que podem anomenar «cabanes per pensar», o les morts de Joana d’Arc i Marie Curie, totes dues en l’exercici de les seves passions i professions, que ajudaran a l’establiment de certa consciència feminista el ressò de la qual arriba fins avui encarnat en multitud de defensores anònimes de la igualtat de drets civils —pensem en la jove Malala Yousafzai, víctima d’atemptat de bala per defensar l’oportunitat legal de les nenes pakistaneses de ser escolaritzades. Tots són illes, però serien estèrils sense els seus arxipèlags corresponents. Per això el mite de l’illa ressona en direccions diverses i oposades; com a condemna (camp d’aïllament, Robinson Crusoe) o com a terra generosa (jardí edènic, L’illa del tresor).

Isaac Newton va saber explicar la manera com la Terra i la Lluna i les pomes i tot el que té massa s’atrau mútuament, i aquesta atracció la va anomenar gravetat, però no va saber dir-nos què era exactament la gravetat, de què estava feta aquesta «cosa» que hi ha entremig de les coses. Per Newton els cossos individuals eren illes que es comunicaven a distància de la mateixa manera que un mag mou gots amb la mirada. No seria fins molts segles després que il·luminaríem el concepte contemporani de camp de forces, aquesta cosa gens màgica que, com l’aigua de mar en un arxipèlag, uneix i connecta la Terra amb la Lluna i amb tots els cossos amb massa. Des d’aleshores, el món ja no és una successió d’objectes individuals. La ciència bàsica respon així avui a la imatge d’una realitat que, malgrat que atomitzada, funciona gràcies al viatge i intercanvi continus entre les seves diverses individualitats. Pensem en una platja, estiu, multitud de cossos estirats al sol dibuixen una xarxa molt estranya, semblen una «associació sense interacció», cossos desconeguts que, sense ni mitja paraula ni cap convocatòria, es reuneixen en un lloc molt determinat per no interactuar, i tanmateix no hi ha aïllament, es troben units per una mateixa calor que sota els seus cossos es propaga a través del mantell de sorra.

Hem parlat de les xarxes socials —físiques o internautes—, però la xarxa social més gran que ha existit i existirà mai és la que ens uneix als vius amb els morts. Vet aquí la refutació més radical de la possibilitat d’una illa. Formem un arxipèlag, meitat fantasmal i meitat carnal, en què els morts mai estan totalment morts però tampoc els vius estem vius del tot. Es tracta de la impossibilitat de viure sense memòria, sense la memòria que constantment ens comuniquen els morts. La superioritat de la memòria sobre la història és que aquella només pot donar-se en primera persona, però aquesta primera persona mai viatja sola, tot l’arxipèlag de morts camina amb ella sense cap altra intenció que avivar-la, fer-la present i donar-li una continuïtat vers el futur.

Original de l’autor en castellà
Traducció: Bernat Pujadas

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back to top