Blog Fundació Joan Miró Fundació Joan Miró

Mont-roig és un petit poble situat al Camp de Tarragona que esdevé decisiu per a la trajectòria artística i vital de Joan Miró. En aquest text, Elena Escolar, conservadora de la Fundació, descriu a càmera lenta Mont-roig, l’església i el poble, una obra pintada el 1919 i presentada a la secció especial d’art català del XIII Salon d’Automne, a París, la tardor del 1920, aviat farà cent anys. L’assimilació i comprensió del paisatge i de la terra de Mont-roig és cabdal per a entendre l’univers intangible de Joan Miró.

18_02_2020

Mont-roig, la comprensió del paisatge

Barcelona, París i Mont-roig són paisatges ineludibles per a copsar l’obra de Joan Miró. A Barcelona, la seva ciutat natal, l’artista entra en contacte amb les Galeries Dalmau, centre de difusió de l’avantguarda europea, i és a la capital catalana on s’organitza la seva primera exposició individual, l’hivern del 1918. Poc després, l’any 1920, Miró aconsegueix anar a París, i el 1921 s’hi estableix definitivament. Tant Barcelona com París li obren els horitzons intel·lectuals i artístics cap a les avantguardes; entra en contacte amb artistes, poetes, marxants, freqüenta cafès, museus, llibreries, tallers d’artistes, col·leccionistes… Però serà a Mont-roig, un petit poble del Camp de Tarragona, on durant les seves estades els mesos d’estiu al Mas Miró ocorren molts dels moments decisius en la seva evolució com a artista. Mont-roig esdevé crucial per a la trajectòria artística i vital de Joan Miró, el lloc on sempre retorna.

Conformen el paisatge, principalment, oliveres, garrofers, pins, ametllers, figueres i vinyes, i hi sovintegen espais de conreu de cereal i espais d’horta regats per l’aigua extreta de les sínies i basses dels masos. El poble s’estén de les serres de Colldejou i Llaberia cap al mar. Miró hi va en les seves passejades o fent fúting.

És a Mont-roig on assimila els cicles naturals i observa els insectes, els animals en plena la natura, els estels, els núvols, els efectes del sol i la lluna, les gradacions de la llum en el paisatge, l’acció de la pluja en la terra vermella. Conviu amb els pagesos, s’impregna de la seva saviesa, comparteix àpats amb ells, escolta les seves històries, observa com treballen la terra, quines són les eines que utilitzen, els objectes que els envolten, l’efecte dels cicles naturals en el seu dia a dia. L’entorn de Mont-roig i els seus protagonistes vistos amb detall estimulen en l’artista una integració del paisatge que no només copsa formalment, sinó que esdevé una força creadora i desperta en Miró un sentiment de pertinença: «És la terra, la terra: és més forta que jo. Les muntanyes fantàstiques tenen un paper molt important en la meva vida, i el cel també. […] és el xoc d’aquestes formes en el meu esperit, més que no pas la visió en si. A Mont-roig és la força que em nodreix, la força»[1].

 

Detall de “Mont-roig, l’església i el poble”, 1919. Fundació Joan Miró, Barcelona. Dipòsit de col·lecció particular.

L’estiu del 1918, pinta del natural alguns paisatges que corresponen a espais de l’entorn del Mas Miró: Hort amb ase, La rodera, La casa de la palmera i Teuleria, a Mont-roig. Aquestes pintures mostren un clar desig de representar amb gran detall els elements del paisatge: «Goig d’arribar a comprendre en un paisatge una petita herba —per què menysprear-la?—, herba tan graciosa com un arbre o una muntanya. Fora dels primitius i dels japonesos, quasi tothom ho deixa, això tan diví. Tothom cerca i pinta només les grans masses d’arbres o muntanyes sense sentir la música d’herbetes i petites flors i sense fer cas de les petites pedres d’un barranc —graciosament».[2] 
Exposa aquí alguns dels seus referents: la pintura de l’Extrem Orient i els «primitius».[3]

Durant aquell estiu i fins a la tardor del 1919, pinta un altre paisatge «detallista»: Mont-roig, l’església i el poble, que clourà aquesta sèrie de paisatges. A diferència dels altres, el format que empra l’artista és vertical i és aquesta orientació del paisatge el que ens fa percebre’l d’una manera esglaonada. En primer terme, trobem feixes llaurades, parcel·les cultivades, canyes amb tomaqueres. Anem avançant al pla intermedi de la pintura, on veiem l’aigua que brolla de la sèquia, en un espai que queda delimitat per una espona de maons, traçats minuciosament, la qual enquadra un bancal on trobem diversos cultius i veiem una figura humana que fa solcs amb un xapo. Aquest espai, ordenat amb precisió, contrasta amb el del pla superior, on hi ha un amuntegament d’arbres i vegetació esclatants que es desborden i ens porten a l’estrat més alt, on són representats detalladament l’església vella i els altres edificis del poble, arrenglerats.

L’artista ens fa saber que ha anat superant satisfactòriament entrebancs durant el seu procés de creació: «He estudiat molt, aquest estiu; les meves dues pintures han estat canviades mil voltes. Ara tot just comença a veure’s quelcom. De la tela del poble n’estic content; al cap de molt d’estudiar-hi he anat veient, goig intensíssim, les meravelles de la llum, les desfocacions de què ens parlava el gran precursor Cézanne. Imagineu-vos el gran goig d’anar treballant temps i temps i descobrir problemes nous!! No he menyspreat res de la realitat, convençut que tot hi està contingut. No hi ha res anecdòtic (ni ombres, ni contrallum, ni crepuscles), el que cal es pintar-ho».[4]

“Mont-roig, l’església i el poble”, 1919. Fundació Joan Miró, Barcelona. Dipòsit de col·lecció particular.
Joaquim Gomis: Vista de Mont-roig del Camp, 1946-1950 © Joaquim Gomis. Hereus de Joaquim Gomis. Fundació Joan Miró, Barcelona.

En efecte, tot el que hi apareix es troba en la realitat, ja que, si avui mateix, cent anys després, observem aquest indret de Mont-roig, encara hi són vigents la major part dels elements formals representats a la pintura. Però Joan Miró, amb Mont-roig, l’església i el poble, va més enllà de la representació del paisatge, ens fa partícips de la seva experiència i comprensió del paisatge, ens presenta Mont-roig: el visible i el tangible simultàniament amb l’invisible i l’intangible.

 


Notes:

[1] Miró, Joan. El color dels meus somnis. Converses amb Georges Raillard. Palma: Lleonard Muntaner, 2009, p. 33.
[2] Joan Miró a Josep Francesc Ràfols, carta autògrafa signada, Mont-roig, 11 ag. 1918 (Barcelona: Biblioteca de Catalunya, ms. 3366/1, ff. 3-4).
[3] Primitius entesos com a pintors del realisme gòtic català. Balsach, M. J. Cosmogonies d’un món originari (1918-1936). Barcelona: Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, 2007, p. 23.
[4] Joan Miró a Josep Francesc Ràfols, carta autògrafa signada, Mont-roig, 21 ag. 1919 (Barcelona: Biblioteca de Catalunya, ms. 3366, ff. 10-11).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

1 comentari

  1. Guadalupe Soriano Rico

    Muy interesante

Back to top