Blog Fundació Joan Miró Fundació Joan Miró

La covid-19 ha originat, més enllà de la crisi sanitària, una sacsejada en els àmbits socioeconòmic i cultural que ha obligat a fer-se preguntes sobre la viabilitat de molts projectes i a prendre decisions necessàries per afrontar els reptes del futur.

La invasió continuada de recursos i continguts als canals digitals no ha fet més que precipitar una tendència anunciada: la dilució dels límits entre l’espai domèstic i l’espai públic. Els companys de feina o de classe han entrat a casa a través de les pantalles, i les propostes d’oci i d’aprenentatge s’han expandit més enllà dels espais físics habituals. Els museus, centres d’art, auditoris o teatres no en són una excepció: els espais d’intervenció cultural, tot i estar tancats, s’han obert del tot i ens han mostrat les entranyes. El repte, ara, serà oferir un valor diferencial entre els espais presencials i els canals digitals.

La Miró a l’abast de tothom

A la Fundació Joan Miró el confinament ens va agafar per sorpresa. Com a tothom. Amb molta incertesa i pocs dies de marge, el museu va posar a disposició dels visitants virtuals un conjunt de recursos (alguns ja existents i altres de nous) que amb el títol de Miró a casa donava continuïtat a la nostra missió: promoure el coneixement i la comprensió de l’obra de Miró i d’altres artistes dels segles XX i XXI.

Acabat el confinament, la reobertura, al juny, va significar per a la Fundació un moment simbòlic de trobada amb els nostres públics, però també de recuperació d’un dels nostres eixos programàtics: la relació art-natura, un encontre que els ciutadans van saber apreciar omplint els camins que porten a la Fundació. L’art i la natura esdevenien un refugi emocional per a les nostres inquietuds massa temps tancades. Les xarxes socials, aquells dies, es van omplir de manera natural de fotografies de flors, d’arbres i de natura desbocada que envaïa els espais reservats a les peces d’art. Art i natura es fonien amablement per oferir als visitants consol davant de tanta incertesa.

Després d’aquests mesos de reflexió i de reptes, la Fundació vol continuar oferint aquest espai de benestar i alleujament emocional als visitants, i els veïns de Barcelona i els ciutadans de tot el país han respost a la crida agònica de l’art i la cultura. L’impacte i l’abast als canals digitals ha estat significatiu i el públic local també ha augmentat; això vol dir que l’art i la cultura no estan presents només a les parets dels museus o als escenaris dels teatres, sinó també a les cases, a les tauletes tàctils, als balcons o als mòbils. L’art ja fa temps que fuig del marc i busca nous suports i nous llenguatges per expressar-se.

Tanquem un any complicat i, sense saber quin serà el pròxim escenari, volem seguir creixent per ser aquest museu obert al món, per això la Fundació proposa un nou projecte, La Miró a mà, un conjunt de recursos que es presenten com a petites càpsules per inspirar, fomentar la creativitat i acostar-nos a l’obra de Miró.

La Miró a mà vol, d’una banda, trencar amb l’excessiva mitificació de les institucions museístiques, tot adoptant el nom popular de la Fundació Joan Miró entre els nostres públics («la Miró»), i, de l’altra, posar uns recursos a l’abast de tothom per poder-los tenir a mà a qualsevol lloc i en qualsevol moment. La crisi social, econòmica i sanitària derivada de la covid-19 ha portat les institucions i organitzacions culturals a avançar decisions i impulsar canvis que estaven latents, com ara la resignificació dels espais museístics. La Miró va més enllà de les parets blanques del museu i s’expandeix a través de diferents canals digitals, però també presencials. Els continguts giren al voltant dels eixos programàtics de la Fundació: Joan Miró, la creació actual i arquitectura i entorn. Aquestes càpsules d’inspiració i creació no són una translació dels continguts presencials, sinó que estan pensades per seguir obrint camí cap a un museu obert, en què els espais i els límits entre gèneres i disciplines es dilueixen. La Miró a mà proposa un recorregut obert i permeable, flexible i inacabat, per jugar, aprendre o inspirar-se. En aquesta segona fase (la primera es va encetar amb Miró a casa), contempla tres propostes:

Art i acció

La performance i l’art en acció han tingut una presència continuada a la programació de la Fundació. Des de les performances a l’Espai 13 fins a la recent performance d’esborrament de Nalini Malani, l’acció, el cos i la veu han estat reflex no només de l’evolució del llenguatge artístic, sinó també de la voluntat de Miró que totes les expressions artístiques tinguin cabuda a la Fundació. Art i acció recupera accions que s’han fet al llarg d’aquests anys a la Miró per tenir una mirada diacrònica i amb perspectiva de l’evolució del gènere. La més recent, la de Nalini Malani, en què l’artista no fa esborrar els seus dibuixos per fer-los desaparèixer, sinó, paradoxalment, per retenir-los encara més intensament a la memòria tot afegint-hi capes de significat a través de la forta connexió que s’estableix entre l’artista i qui esborra. L’art està en moviment i evolució constants, no només per la idiosincràsia mateixa del llenguatge artístic, sinó també pel temps i el moment de percepció.

Famílies en línia

Un conjunt de propostes pensades per estimular la creativitat en família, seguint l’ideari d’aprenentatge, descoberta i exploració que es desenvolupa també als espais físics de la Fundació des de l’àrea de programes públics. Inclou dues propostes: Miró en joc, un col·leccionable de recursos per fer des de casa, i Famílies creatives, una activitat per jugar i crear amb les textures que ens envolten.

El meu Miró

Un recull d’enregistraments realitzats a persones més o menys anònimes que fan la seva interpretació personal d’una obra de Miró. El meu Miró anticipa i resumeix alhora tot allò que voldríem transmetre per a un futur més inspirador: l’art no té sentit sense la nostra mirada, i el museu, com a mediador, només pot donar claus de lectura, petites notes a peu de pàgina que inspirin o donin suport a les inquietuds de l’espectador. A El meu Miró cadascú s’apropia d’una obra i en parla sense prejudicis acadèmics o formalistes, portant-la cap a un terreny personal.

Aquesta activitat sintetitza, de fet, la nostra manera d’entendre l’art: no hi ha una sola manera d’explorar un museu, una peça d’art o un espectacle, sinó que cadascú hi busca o hi troba preguntes i respostes segons les afinitats i els interessos personals. Quan la Fundació es va crear a mida fa gairebé cinquanta anys, Miró i Sert ja van concebre un espai obert, no només físicament, amb unes obertures i uns eixos apuntant clarament cap a la comunicació dins-fora, sinó també conceptualment: molt abans dels debats de finals dels vuitanta sobre la necessitat d’incorporar auditoris o cafeteries als museus, Sert i Miró ja havien previst aquests espais polivalents que convidessin els visitants a trobar-se amb el seu museu a mida, amb la seva Miró.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back to top