Blog Fundació Joan Miró Fundació Joan Miró

Després de 101 dies, finalitzava l’exposició Isabel, de l’artista Victor Jaenada, que va obrir al gener el cicle Salt i immersió de l’Espai 13, comissariat per Pere Llobera. Jaenada, a manera de comiat i catarsi amb la seva exposició, va decidir passar al museu l’última nit en què la seva creació pernoctava a les sales de la Fundació Joan Miró. Tot seguit, reproduïm un text, imatges i vídeos amb les seves impressions sobre l’exposició i aquella darrera nit.

30_05_2022

Pernoctació o mort

«El 18 d’abril de 2022, coincidint amb l’últim dia d’Isabel i amb el Dilluns de Pasqua, vaig pernoctar a l’Espai 13 per, d’alguna manera, reviure la nit de 1978, quan es va esfondrar el sostre de l’habitació de la meva àvia amb mi a dins, que va ser el punt de partida d’Isabel. Tan bon punt vaig arribar a la Fundació Joan Miró em vaig trobar a la porta un cotxet de nadó trencat; la Martina, que en aquell moment m’acompanyava, el va portar al contenidor. A les 20 h vam entrar per acreditar-nos i per revisar els temes de seguretat (durant el temps que l’expo va restar en peu, vaig tenir temps de conèixer tots els vigilants de la Fundació). Un cop acreditat i informat dels protocols, vam baixar a l’Espai 13.

Fotografía: Victor Jaenada.

»Tenia unes quantes expectatives pel que fa a la pernoctació: reviure la nit de 1978 donant marge a la catarsi, documentar i entendre més bé l’expo, verbalitzar-la per a mi, escriure alguna cosa, veure alguna cosa, i alguna cosa més. El cas és que després de deambular una estona per la sala, ja em sentia sol i vaig pensar a posar a la paret alguna mena de text poètic semiautomàtic i obert, deixant-me travessar, i el que va passar és que al cap de poc segons d’intentar començar a escriure sobre el mur, vaig passar directament al dibuix al carbó. Un quart d’hora més tard, tot allò es va aturar. Resulta que havia afegit in extremis una altra nova capa a l’expo. El que em va travessar no va ser la poesia, més aviat crec que em va posseir un esperit mironià, com una mena d’agraïment d’artista.

Fotografía: Victor Jaenada.

»Després d’aquest procés creatiu intens em vaig anar a rentar les mans (cada vegada que volia sortir de la sala d’exposicions havia de comunicar-me amb seguretat). Quan vaig tornar a la sala em vaig tallar les ungles (ampliant el meu arxiu) i vaig fer un vídeo en directe per Instagram de l’acció, també per la cosa de la trista publicitat 2.0, si bé la meva principal preocupació era la de documentar-la en vídeo. I vinga a voltar per la sala. De fet no em venia de gust dormir ni em venia de gust fer res més, l’únic que em demanava el cos era submergir-me en l’expo per darrera vegada, la intimitat aquella. Aquesta expo ha estat una extensió de mi, una manera de completar-me. Vaig sentir que desmuntant-la perdria un membre, però no hi havia altre remei. Jo diria que ja era mitjanit, aproximadament.

»Llavors vaig començar a preparar-ho tot per pernoctar. Vaig retirar la ceràmica que ocupava el llit i em vaig posar el pijama i les sabatilles d’estar per casa. Duia una ampolla de vi a la motxilla, però tampoc no em venia de gust beure. Suposo que aquell mateix dia, d’hora, havia fet alguna cosa i estava cansat, no recordo si amb les nenes o sol. Sigui com sigui, em vaig anar a rentar les dents.

»Vaig fer el dropo per la sala una estona més, vaig fer-hi vídeos i fotos de tot, resistint-me un cop més a la desaparició que tindria lloc l’endemà. Mig avorrit mig desorientat vaig pujar a parlar una estona amb el vigilant; devien ser ja les 3 de la matinada. Vaig tornar a baix, vaig continuar una estona més divagant, fins que em vaig ficar al llit, amb una manta de les que ocupen poc, d’ambulància, amb les cançons de bressol i amb el marbre damunt del cap (pel sostre que va caure). Però esclar, de cap manera em podia adormir. A més, hi entrava més llum del compte pel forat que al seu dia vaig fer a la paret, entre el llit i la tauleta de nit. Recordo que vaig mirar de conciliar el son amb algun podcast, tal com solc fer a casa –el llit és el de casa meva–, però ni així, no hi havia manera. Al passadís que duia al llit hi havia penjat un tros d’escuma gran, de l’embalatge de la ceràmica que em substituïa, i això ja era una presència estranya, allà era gairebé impossible dormir-hi.

»A l’últim vaig aconseguir dormir cap a quatre hores. Ara bé, vaig haver de baixar el volum de les cançons de bressol al mínim, retirar el marbre i tapar el forat. Em vaig despertar pels volts de les 8 h. No recordo què vaig somniar, no va passar res misteriós a part del dibuix; jo crec que més aviat aquella nit va ser una mena de comiat, com un dol. Un dol a la meva àvia, a Miró, a la performance d’en Marc i a mi mateix. Em vaig rentar la cara al lavabo i em vaig posar la roba, i quan va venir el tècnic vam començar a desmantellar tot aquell artefacte específic i líquid que va ser Isabel. Una vegada més vaig començar a cavar la meva pròpia tomba.»

Victor Jaenada

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Back to top